Lletja, rara i genial

A la llista de les escriptores heterodoxes, la francesa Violette Leduc (1907-1972) ocupa un lloc rellevant. Compleix força requisits per ser considerada com a tal: filla il·legítima amb sentiment de culpa, amb complexos notables, bisexual i amb una tendència a enamorar-se de qui no s’ha d’enamorar. La combinació és força explosiva i, sumada a les seves capacitats literàries, va fer que Simone de Beauvoir la sabés apreciar allà on l’apreciaven pocs. La pel·lícula Violette, protagonitzada per una convincent Emmanuelle Devos, narra aquesta relació d’estima personal i intel·lectual.

Al pròleg d’aquesta edició de La bastarda -el llibre clau de Leduc-, l’autora d’El segon sexe explica com fa de pont perquè Camus accepti publicar a Gallimard la seva primera novel·la, L’asfíxia. Encara que, de fet, va ser el també escriptor Maurice Sachs qui la va animar a escriure les seves experiències fart que les expliqués tot el sant dia. La bastarda són les memòries de la primera part de la vida de l’autora, sense un gram de ficció. A diferència d’aquells i aquelles que passen per la vida sense haver-se mirat al mirall ni un sol cop, l’autora ens demostra que no ha deixat de mirar-se viure ni un segon.

Des del fons de la soledat

Beauvoir recorda que un dia Leduc li va escriure en una carta que era “un desert que monologa” i afegeix a la introducció que escrivia “des del fons de la seva soledat”, cosa que fa que ens parli també de nosaltres, éssers que, ho vulguem o no, també estem sols amb nosaltres mateixos. Des del naixement -de fet, des de la mateixa data del bateig-, l’acompanyem per la seva vida fins a arribar a l’avantsala de la seva etapa literària.

“ Tengo 37 años, la guerra termina. Vegetaré nuevamente si vivo en París. ¿Dónde vivir? ” Fins aquí som testimonis d’un periple dolorós, ple de rebuigs i d’angoixa vital. Comença amb la malaltissa relació amb la mare, passa pels amors lèsbics de joventut -primer amb una companya de classe (ho narra a la novel·la Thérèse i Isabelle ) i després amb una docent-, es deté en l’esforçada vida laboral -secretària a l’editorial Plon, entre altres feines-, en un matrimoni que de matrimoni té molt poc i en l’amistat estreta amb Sachs, homosexual en qui troba molta complicitat, com la trobarà després en Jean Genet. Arribem fins a l’ocupació de París, l’any 1944.

La bastarda ens mostra, doncs, l’escriptora en construcció, que només ha publicat alguns petits textos en revistes femenines i que durant la guerra s’instal·la a la campanya francesa i aprofita el racionament per fer de contrabandista d’aliments: “ Vivir peligrosamente es transportar diez, quince, dieciocho kilos de mantequilla por los senderos y las carreteras principales en pleno día ”. Per primer cop tindrà diners -sempre n’anirà curta- i, tot i el risc, per primer cop se sentirà propietària de si mateixa.

Aquesta Violette Leduc, que es creu lletja a causa, entre altres coses, d’un nas desproporcionat, és un d’aquells casos en què la manca d’estabilitat familiar i la baixa autoestima generen una inseguretat permanent. El personatge traspua bondat i bona fe, cosa que fa d’ella una incauta que cau sovint en els paranys dels altres. La seva gestió amb les emocions és pèssima i ella mateixa es complica la vida infinitament pel que fa a les relacions sentimentals. A Hermine, la mestra de música amb qui mantindrà una llarga relació, la torna mig boja. I pel que fa a Gabriel, l’home amb què es casa només per por a quedar-se soltera, no sabem si és més estrany que ella.

Quan els seus llibres es van publicar, inclòs La bastarda, Leduc va incomodar i suscitar molta controvèrsia. Escriure amb la llibertat dels que no mesuren el que poden dir o el que no qüestiona l’ordre social. Tot i així, La bastarda va ser candidata al prestigiós Premi Goncourt.