BarcelonaEn pocs mesos, Manel Ollé ha presentat novetats en els diferents fronts –activisme tuitaire a banda— de la seva poligrafia: Plagia millor (Periscopi) com a crític literari, Les arts xineses de l’ebrietat (Vibop) com a poeta i Islas de plata, imperios de seda com a historiador de l’Àsia Oriental. Aquest darrer se situa als evocadors confins del món aleshores conegut, a cavall dels segles XVI i XVII, en un tauler dominat pel xoc d’interessos imperials europeus i asiàtics, i amb uns protagonistes en què es barregen comerciants, pirates, funcionaris, missioners i navegants diversos. Qui no es deixi espantar per la barreja d’exotisme i erudició, gaudirà d’un llibre revelador sobre l’impacte decisiu d’aquells temps, geografies i cultures en un món en globalització i a través d'un text juganer, eclèctic de fonts, ric en mirades i ben escrit.

En primer lloc, Ollé ens mostra com la suposada marginalitat i escassa representativitat d’aquells escenaris és causada per un doble malentès. D’una banda, hem heretat el biaix documental de les fonts oficials europees, que infravaloraven l’impacte d’uns intercanvis que sovint es duien a terme per "canals informals, il·legals i tot sovint turbulents"... I això inclou una pirateria que, en moments d’escassetat o de limitacions governamentals, era l’única alternativa. Així, "els mars del Sud es revelen aquí com a ponts i nexes d'interacció, conflicte i interrelació social, biològica i cultural entre poders, societats i cultures".

Un colonialisme heterogeni

A més, la xarxa estesa a tots els racons del món transmetia, molt més efectivament del que creiem, els impulsos rebuts en qualsevol dels seus nodes, amb rèpliques tan curioses com que la reducció del flux de plata americana cap a Àsia precipités la substitució de la dinastia Ming per la Qing. Com destaca Manel Ollé, "quan la perspectiva transnacional no es limita a agregar relats nacionals, pot arribar a identificar interseccions i connexions". Una línia de treball compartida, no per casualitat, per altres especialistes –singularment, tots ells de la Universitat Pompeu Fabra– com Josep Maria Fradera o Martín Rodrigo, autors dels recents Antes del antiimperialismo –darrer premi Anagrama d’assaig— i Del olvido a la memoria (Icària), respectivament.

I, en segon lloc, Ollé evidencia com el model imperial anglosaxó ha amagat la diversitat de fórmules existents. Rescatar aquesta heterogeneïtat enriqueix la nostra comprensió del món, de les potències implicades i dels territoris colonials (“colònies dins d'altres colònies”). En aquest sentit, “l'etnocentrisme i l'orgull imperial que (cadascun a la seva manera) compartien xinesos i castellans es va imposar com una barrera insalvable, per damunt de les pragmàtiques estratègies mercantils regionals”. Potser tots dos se sentien el centre del món, però ni controlaven les noves xarxes d’intercanvi que es movien sovint en zones grises, ni van poder evitar que l’hegemonia mundial passés a mans de potències més centrades en el profit comercial i el control dels mars.