Podrem llegir per primer cop en català els contes de l’escriptor nord-americà Stephen Dixon (1936-2019), un dels pares espirituals d’autors com ara George Saunders, amb qui els contes de Dixon comparteixen el fet de ser peculiars, originals i idiosincràtics però de tota una altra manera, també perquè van ser escrits molts anys abans, durant els vuitanta. És ara que ens adonem de qui era el pioner, per la qual cosa hem d’agrair l’esforç d’editorials com La Segona Perifèria, que ens ajuden a completar filiacions literàries.

I com són, aquests contes? Doncs com petits experiments formals, però que ningú no s’espanti, que no tenen res d’incomprensible. De fet, són d’allò més quotidians, amb una història que comença i acaba, però seria millor dir que es bifurca i agafa més d’una direcció a la vegada. Dixon és un virtuós, capaç de començar a explicar una història des d’un punt de vista i acabar-la des d’un altre sense que el lector s’adoni d’un canvi que ha passat sota els seus ulls. És un mag amb bons trucs, no un estafador. A partir d’una situació normalment impactant, com pot ser l’amputació d’una cama, la mort d’un personatge, un accident brutal o un desacord entre dues persones, l’acció del relat comença a ampliar-se en totes direccions, a fer girs i més girs, que cada vegada tendeixen més a l’absurd (i a l’humor, un humor negre i sequíssim) i el més curiós és que a vegades s’explica més d’una possibilitat a la vegada. És una literatura quàntica, d’escriptor neuròtic per a lectors neuròtics.

Carrers, el relat que dona títol al recull –i segurament un dels millors– n’és l’exemple paradigmàtic, al costat d’Un rellotge: són contes molt dialogats que exploten les típiques converses entre desconeguts que s’han aturat al carrer per fer el tafaner davant d’un accident o perquè algú altre els crida l’atenció, i les eleva a la seva màxima potència, per fer-nos acabar dubtant del que ha passat realment, de qui ens ho està explicant, de qui és l’agressor i qui la víctima. Però, ¿i no és això el que passa sovint a la vida, que el que ens sembla que hem presenciat no té res a veure amb el que ha passat de debò, i que qui semblava bo acaba sent el dolent de la pel·lícula? Dixon treballa per transmetre l’angoixa i la incertesa vital en la qual viuen tants i tants habitants de les grans ciutats –són relats eminentment urbans– i ho fa a tota velocitat, com sempre han passat les coses al carrer. Per això la prosa és entretallada, dura, de frase curta i contundent. I els diàlegs són secs, un estira-i-arronsa constant entre dues forces que estan a punt de col·lidir: aquí la traducció de Ferran Ràfols brilla, perquè brollen en un català col·loquial i fluid que ens ajuda a concebre aquesta colla de personatges solitaris, inquietants i a vegades violents com a persones properes, càlides, gairebé un reflex de nosaltres mateixos.