L'expressió d'una màscara solitària: Adesiara recupera un clàssic de Yukio Mishima

Vilafranca del PenedèsHi ha novel·les que sembla que demanin una lectura en veu alta. Aquesta de Mishima n’és un bon exemple: no es tracta només del fet que la història sigui narrada en primera persona, perquè es presenta com un relat sobre l’aprenentatge sexual del protagonista, el jove Koo-chan, gairebé un monòleg dramàtic. Forma part, doncs, de la mena d’històries sobre el desvetllament sexual i l’educació sentimental d’un noi, com és ara El petit heroi de Dostoievski, Ernesto d'Umberto Saba i Agostino d'Alberto Moravia. Més enllà d’això, la bellesa de la prosa demana, a parer meu, la veu (que es pugui sentir distintivament), com també l’exigeixen els diversos fragments literaris, d’autoria pròpia, que el protagonista va redactant des de l’adolescència per mirar d’explicar-se la seva diferència, i que va intercalant al relat principal.

Koo-chan és un nen malaltís, de poca vigoria i complexió escanyolida. És capaç d’evocar amb una certa nitidesa els seus primers impulsos sexuals, relacionats sempre amb nois (i, gairebé sempre, amb nois que en diríem fora de les convencions de la moral ortodoxa). Creu en la predestinació de molts dels seus actes i està convençut que l’espera un fat tràgic: la mort en plena joventut. S’ha criat amb una àvia, “en una habitació sempre tancada i impregnada d’una fortor de vellesa i malaltia”. Potser per això de ben menut mostra una certa obsessió per la mort: “Pel soroll que feien els passos amb què se m’acostava, vaig aprendre a distingir si la mort era lluny o a prop”. Més encara: el xicot no és gens aliè a l’impuls del suïcidi. També té una dèria malaltissa per la sang. El seu vici matiner és l’onanisme. Hi ha un moment magnífic, de fulgència mitològica, en què fa anar la mà a la platja: “La miríada d’espermatozous s’havia barrejat amb l’escuma del mar i, juntament amb els nombrosos organismes vius que hi suraven –microbis, llavors de plantes marines i ous de peixos–, havia marxat mar endins”. 

Revelar el rictus amarg de la vida

Confessions d'una màscara, que Yukio Mishima va publicar en japonès el 1949, és una obra que treballa amb materials d’arrel autobiogràfica: una exquisidesa de novel·la en què la màscara resultant –el retrat moral del personatge– revela el rictus amarg de la vida. “Pretenia convertir-me en el Copèrnic de la teoria de l’amor”, confessa el narrador, amb aquella arrogància pròpia dels jovenets que encara creuen que es poden menjar el món. En la seva recerca febril de les raons del desig propi, encara diu: “A mi, la paraula dona no em produïa pas un efecte sensual més fort que les paraules llapis, cotxe o escombra”.

Koo-chan, a qui agrada molt disfressar-se, dona un sentit dramatúrgic a la seva vida. El teatre li permet no abordar de cara el seu drama personal. Però aquestes pàgines, per a ell, tenen la cruesa d’un mirall i la fondària d’un diari personal: “Poden pensar que escric les coses simplement perquè em ve de gust escriure-les, sense tenir en compte la veritat”. No, ell aspira a revelar la seva pròpia veritat: la d’un noi homosexual al Japó dels trenta i els anys següents, durant la guerra. Són pàgines que donen compte de la infructuosa recerca de la normalitat: “¿Què sentiria si fos una persona normal?”

L’amor que sent per la Sonoko, germana d’un amic seu, neix condemnat: “En el meu cas, l’escissió entre la carn i l’esperit era clara i diàfana”. És magnífic, el clarobscur d’aquesta passió que no arriba a merèixer-ne el nom! Una de les moltes referències literàries o científiques que dona l’autor (la majoria de les quals, occidentals: Cervantes, Wilde, Whitman, Zweig, Proust) és la del metge i sexòleg alemany Magnus Hirschfeld, l’obra del qual ajuda a temperar la desesperació del protagonista. Mishima no hi estalvia escenes amargues, però no és mai groller. Un exercici magistral sobre la confusió de sentiments, la por i la rebel·lia que no acaba de manifestar-se mai del tot.