L'esferificació de la novel·la victoriana

Unes quantes novel·les de Zadie Smith (Londres, 1975), una de les escriptores més importants de la literatura anglesa contemporània, havien estat publicades en català des del seu debut, Dents blanques. Però les vicissituds del món editorial (quina novel·la sagnant no en faria la mateixa Smith!) l’han condemnada a l’ostracisme poc glamurós de les llibreries de segona mà i, per això, l’aparició d’El frau, la seva darrera novel·la, esplèndidament traduïda per Marta Pera i publicada per la joveníssima editorial Jande, és una gran notícia. I esperem que en vinguin unes quantes més, perquè les novel·les de Smith són massa bones per no formar part de la conversa literària dels lectors de llibres en català.

El frau conté la majoria dels elements típics de la narrativa de Smith: les injustícies socials, el poder i la classe, frases brillants, diversió, l’alteritat, el racisme, el colonialisme i la formació de la identitat, i cap dels clixés amb els quals normalment s’escriu sobre aquests temes. És la gràcia de ser especialment intel·ligent, de tenir ganes de jugar i, last but not least, comptar amb una de les tradicions literàries més sòlides –l’anglesa– per manipular: Smith es llança, sense paracaigudes, a orquestrar una mena de desconstrucció de la novel·la victoriana, i disposa tot de capítols brevíssims (n’hi ha desenes, de no més d’una pàgina i mitja) per emular les entregues als diaris amb les quals es confegien obres com David Copperfield. Ni el mateix Dickens se salva dels dards enverinats de l’autora, que li retreu que només parlés de la misèria a Anglaterra i no fes mai referència al que estava passant a les colònies de l’Imperi.

El judici més llarg de la història d'Anglaterra

Una d’aquestes colònies era l’illa de Jamaica que, per motius familiars, li és especialment propera a l’autora. A El frau és un dels epicentres de la trama, un dels temes recurrents dels quals parlen els homes i, sobretot, les dones abolicionistes que volen exercir l’acció política, escandalitzades per les injustícies socials que clamen al cel: aquesta és una de les obsessions de Smith, sobre les quals torna, llibre rere llibre. Un dels protagonistes, el jove Bogle, havia estat esclau a Jamaica, i és el testimoni clau en el Judici de Tichborne, un judici que va passar de debò i que va ser el més llarg de la història d’Anglaterra. S’hi dirimia si un carnisser australià era qui s’autoproclamava ser, l’hereu d’una baronia anglesa o, ben al contrari, si era un impostor. L’habilitat i la subtilesa amb la qual Smith fa reflexionar sobre la impostura i la trampa com les úniques maneres d’obrir-se camí en un món injust i desequilibrat, i la capacitat de traçar paral·lelismes entre el moment victorià i l’actual, sense subratllar-los, són dues mostres d’autèntica mestria.

A banda de la capacitat de subvertir el gènere en el qual s’inscriu la novel·la, que no deixa de ser l’històric, però amb una mirada postmoderna que en rebenta totes les convencions: hi ha documentació rigorosíssima, però tots els personatges que Smith manlleva de la història pateixen uns canvis cronològics que els converteixen en quasi fantasmes, i també en éssers més lliures. Això li passa a la quasi protagonista Eliza, motor i potser la gran troballa de la novel·la, una vídua catòlica capaç d’enamorar-se tant del seu cosí William com de la dona amb qui s’ha casat en segones núpcies. Atreta per la causa abolicionista, i assistent fascinada al judici, sent una passió desbordant per Bogle, a qui vol ajudar d’una manera excessiva, propera a l’estimació sentimental, en un comportament que no deixa de ser una crítica àcida de l’excés de passió que alguns posen en la cooperació i la cura dels altres, un altre tret potser victorià però també rigorosament contemporani. Si, a sobre, tota la novel·la està amanida amb invectives i mofes sobre l’ofici de l’escriptura, amb converses memorables entre rivals sobre les petiteses i les grandeses del món literari, es pot dir que el banquet està servit.