Als whodunnits novel·lístics d’Agatha Christie, s’hi planteja el misteri d’un assassinat aparentment irresoluble que a la fi sempre és aclarit gràcies a la infal·lible perspicàcia i al geni deductiu d’un inspector (o similar). A El ángel exterminador, Luis Buñuel narra la vetllada d’un grup de burgesos mexicans que un vespre van a una festa i, a l’hora de marxar, no poden sortir del menjador on la celebren, amb tot el que això comporta, al cap de les hores i dels dies –perquè passen hores i dies–, de desaparició de les convencions socials, de degradació de les formalitats, d’esquinçament d’hipocresies i d’erupció de traumes i terrors. A Boogie Nights, Paul Thomas Anderson retrata amb un estil fastuós i amb un bisturí emocional i moral finíssim la indústria cinematogràfica del porno durant les dècades dels 70 i 80.

Són tres tipus d’obra tan diferents que posar-les en un mateix paràgraf, ho sé, fa un efecte estranyíssim, però el cert és que mentre llegia La festa de Gerald, la novel·la que Robert Coover (Iowa, EUA, 1931) va publicar l’any 1985, no podia parar de pensar que aquest clàssic de la literatura postmoderna nord-americana es pot descriure com una macedònia de totes tres. Coover, expert a desmuntar i remuntar les convencions de diferents tipus d’artefactes narratius, per exemple, les dels contes de fades, aquí va agafar la plantilla del whodunnit –un model evident és I després no en quedà cap, de l’esmentada Christie, perquè no hi ha un sol assassinat sinó una acumulació d’assassinats–, la va centrifugar per explorar les mínimes diferències i les considerables semblances entre la realitat –les representacions socials– i la ficció –les representacions artístiques–, i, tot plegat, ho va fer posant al centre del relat dos temes tan crucials però tan sovint travessats per tabús com són el sexe i la violència.

El narrador de la novel·la és també l’amfitrió de la festa. I, naturalment, és un amfitrió desbordat. Lògic: s’ha comès un crim a casa seva i, mentre hi ha la investigació policial en curs, la festa continua. (En aquest sentit, l’escenari del crim de la novel·la de Coover deu ser el més contaminat de tota la història de la literatura i del cinema.) Com que és un amfitrió desbordat –vol ser a tot arreu però no hi arriba, tothom el reclama o l’importuna, un caos vodevilesc de mort i sexe i absurd i escatologia ho posa tot en remolí–, també és un narrador poc de fiar. Desconcertat i desconcertant, descriu, pensa, explica, recorda, fa inventari... Quant als diàlegs, s’esforça a captar i reproduir el caos, de vegades expressiu i eloqüent, i de vegades confús i incomprensible de les converses simultànies.

Llegint-ne la reedició que n’ha fet Quaderns Crema –amb la meritòria versió de fa anys de Jordi Larios i un pròleg nou de Laura Fernández–, s’entén que La festa de Gerald, de Coover fos sorprenent i innovadora quan es va publicar, i que entusiasmés. Però també s’entén que avui molts lectors tinguin la sensació que la innovació d’aleshores en part ja s’ha convertit en un lloc comú i sentin que l’heroic i graciós experimentalisme de fa quaranta anys ara tingui una mica d’artrosi.