L'amor més enllà de la mort, segons Richard Matheson

CampanetQuins somnis vindran, una novel·la de fantasia espiritual de Richard Matheson (1926–2013), m’ha fet pensar a moments en Txékhov. Concretament, en una escena del muntatge txekhovià Molts records per a Ivanov, que Pep Tosar i Albert Tola feren l’any 2009. A l’escena en qüestió, si la memòria no em falla, un home ja gran torna en tren al seu poble natal, anys després d’haver-se’n anat, i a l’andana s’hi troba un noi exactament igual a com ell era de petit. Què li diu l’home gran al nen que podria ser ell dècades enrere? “Molts records”. És a dir, li demana que doni molts records a aquells que poblaren la seva infantesa i ara ja són morts. La novel·la de Matheson, publicada per Laertes en una traducció catalana solvent de Cesc Martínez, desprèn aquest mateix aire melancòlic de temps irreparablement passat, de retrobaments incerts, d’esperes il·lusionades i tristes.

La comparació s’acaba aquí. La de Matheson, ho saben bé els aficionats a la ciència-ficció, el fantàstic i el terror, però també els cinèfils amb bon gust diguem-ne popular, va ser una de les imaginacions més desbordants i admirables del segle XX. Escriptor i guionista, seves són les històries que donaren lloc a pel·lícules com L’increïble home minvant de Jack Arnold o Duel de Steven Spielberg. També va ser el responsable de setze episodis de la mítica sèrie La dimensió desconeguda, i de les adaptacions d'Edgar Allan Poe que Roger Corman va dur a la pantalla als anys 60. Matheson és més que “un mestre del gènere”. És una icona, tan influent com meritòria i genial, de la cultura popular de masses.

Viatge a un purgatori amable

Així i tot, Quan els somnis vindran, si bé és excitant i misteriosa tal com és habitual en l’autor, ho és d’una manera singularment meditativa, quasi teològica. Matheson comença la història amb el recurs del manuscrit trobat. Passa que, aquí, el manuscrit ha estat dictat per un escriptor mort d’accident a una mèdium, que l’ha transcrit i l’ha lliurat en mà al germà del mort. Per tant, el que llegim és una experiència post mortem narrada en primera persona. L’experiència inclou des de la defunció, el funeral i un impàs erràtic encara a la Terra fins a l’arribada a un lloc misteriosament ultraterrenal, un espai on són reals les projeccions íntimes i les creences d’aquells que hi deambulen. Un cosí del protagonista, mort fa temps, li fa de guia per l’indret.

Publicada el 1978, la novel·la té un peu en la poesia moral –la motiva una claríssima voluntat consoladora– i un peu en la metafísica sofisticada –l’autor crea amb el màxim detall la realitat paisatgística, anímica i espiritual de l’indret, una mena de purgatori amable i de paradís estupefacte. Tot plegat fa pensar en una versió mediúmica i New Age de la Divina Comèdiade Dante Alighieri, una referència que Matheson no dissimula. Com que no hi ha novel·la sense conflicte, el protagonista es veu obligat a abandonar el paradís i baixar fins a l’infern per rescatar-hi la seva vídua estimada, que hi ha arribat de la pitjor manera. El resultat és una novel·la de recerca espiritual i amor més enllà de la mort, una mica repetitiva, allargassada i moralista, però intel·ligent i emocionant.