Literatura

L'abrandament romàntic d'Àngel Guimerà

Adesiara reuneix a 'Rosa de Lima' una novel·la curta i dos relats de l'escriptor

'Rosa de Lima i altres proses'

  • Àngel Guimerà
  • Adesiara
  • 128 pàgines / 14 euros

Un dels relats que aplega Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana, és el titulat Dick, en què el narrador explica –amb una emoció continguda que només al final esclata– els darrers dies del seu gos perdiguer, el capteniment del qual, “quasi humà, atreia les carícies de tothom”. M’hi ha fet pensar Lo gos de casa, un dels dos relats que presenta aquest volum d'Àngel Guimerà juntament amb Lo Nen jueu –la primera peça, Rosa de Lima, la que hi dona nom i substància, és una novel·la curta en tota regla–. Hi ha una clara afinitat en l’aproximació narrativa als dos gossos, en la qualitat de les descripcions que fan servir tots dos escriptors. Però, alhora, hi constato una diferència notable: Bertrana descriu el gos per se, es rabeja en l’evocació de la companyia fidel que ha fet sempre a l’amo, mentre que Guimerà, per mitjà de l’animal i de l’amor que li dedica el seu joveníssim propietari, aprofundeix més aviat en la complexitat dels caràcters humans. De manera especial, en el de la Munda, una vella serventa de la casa que, en aparença, sempre havia detestat el gos, però que, un cop mort aquest, mostrarà una actitud d’una humanitat admirable.

Cargando
No hay anuncios

Lo Nen jueu, per la seva banda, planteja un tema que Guimerà va desenvolupar en altres textos propis: el de l’orfenesa com a condemna. A peu dret, a l’envelat on havia quedat amb la Niceta, la noia de la qual s’ha ben enamorat, el protagonista s’ha de sentir dir: “¿Què vols?... Jo no sabia que fossis jueu! Déu ne guard!” El desenllaç és tràgic, un d’aquells desenllaços tan del gust de l’autor.

També ho és el de Rosa de Lima, la nouvelle que encapçala el llibre. A la Castellassa, un antic casalot mig enderrocat, hi conviuen la Mònica i el seu fill Hipòlit. Han anat arreglant quatre peces de la casa, però tots dos viuen gairebé com éssers ensalvatgits, trenant palma i cànem per fer-ne senalles que venen als mercats. La mare tracta ben poc amorosament el seu fill, a qui té per algú “que no hi és tot”. La intel·ligència del noi, però, és molt menys obtusa que no ho proclama sa mare. Llavors arriba a la casa una parella formada per dues dones de ciutat: la mare, Leocàdia, i la filla, Rosa de Lima. Aquesta darrera pateix de mala manera, i la raó del seu patiment l’anirem coneixent a poc a poc, abans no conclogui la primera part de la narració. L’Hipòlit troba en la Rosa un amor que no havia conegut mai fins aleshores. I viceversa: la noia està ben trasbalsada, però la companyia del noi li fa bé.

Cargando
No hay anuncios

La segona part de la història canvia l’escenari: ara ens trobem a la Barcelona convulsa de la Setmana Tràgica. L’Hipòlit s’ha fet gran, la Rosa de Lima ho és una mica més. I hi ha un retrobament entre tots dos. I aquest retrobament ha estat propiciat per un vailet, en Quic, que és l’enllaç entre els dos protagonistes de la primera part. Benaurat atzar!

Neus Oliveras Samitier, especialista en Guimerà, va il·lustrant els vincles entre els protagonistes d’aquesta novel·la curta i els d’altres peces de l’autor. Les similituds, posem per cas, entre en Manelic de Terra Baixa i l’Hipòlit, ben palmàries. En totes tres peces, hi ha l’inequívoc abrandament romàntic de Guimerà: situacions extremes, relacions massa maniquees. Peces menors, potser, però ben llegidores.

Cargando
No hay anuncios