Amb traducció d’Alexandre Gombau i Arnau, arriba a Angle en català L’home de la bata vermella, de l’escriptor britànic Julian Barnes (Leicester, 1946). La novel·la és un cant d’amor a França, com ja ho va ser el seu primer èxit internacional, El lloro de Flaubert (1984). Juntament amb les clares influències literàries de John Updike, Frank O’Connor i Ford Madox Ford, també ha sigut una influència l’ofici dels seus progenitors (eren professors de llengua francesa) i ha llegit Jules Renard i Gustave Flaubert. Tot això es tradueix en un amor incondicional cap a l’època més glamurosa de la història del país veí, la Belle Époque. Barnes recrea al detall aquests anys d’elegància, seducció, intel·lectualitat i bon viure a través de Samuel Jean Pozzi, un personatge immortalitzat en un retrat de 1881 fet per John Singer Sargent. Aquest és el teló de fons de L’home de la bata vermella, que també es pot llegir com una crònica deliciosa tant del personatge com de la vida cultural, social i política. Llegim noms com Oscar Wilde i Sara Bernhart, Léon Daudet, Edmond de Gouncourt, Proust, Zola, Henry James, Ruskin, Baudelaire o Flaubert al costat de marques d’època com les comunes, els avenços de la ciència i les innovacions mèdiques, el dandisme, el cas Dreyfus, l’homosexualitat, el paper de la dona o el col·leccionisme. El detallisme Barnes arriba al punt d’afirmar que més que una bata vermella és un batí escarlata.

L’home de la bata vermella comença amb un trasllat a Londres: som al mes de juny de l’any 1885, quatre anys després de la creació del quadre de Singer, un llenç summament teatral on no només resulta afectat el posat sinó també l’estil pictòric. Tres Frenchmen procedents de París (el comte Robert de Montesquiou, el ginecòleg i cirurgià Pozzi i el príncep Edmond de Polignac) emprenen un "viatge decorativament i intel·lectualment inspirador" ple de parades artístiques. Barnes encadena vinyetes per construir la seva particular auca de la Belle Époque en la qual Pozzi —dandi, lliurepensador, seductor, traductor de Darwin al francès— és un protagonista intermitent entre desenes d’estetes i dandis amb tres objectius comuns: l’artificialitat, el narcisisme i el plaer. Barnes escriu amb elegància i enginy, investiga amb la imaginació d’un novel·lista però també amb l’escepticisme d’un historiador. I aquesta dualitat és el que fa del llibre un relat excepcional dins el corpus literari de Barnes: no és una novel·la a l’ús, tampoc una biografia, sinó la narració d’un temps i d’un grup de persones que viuen aquell moment i, en paral·lel, la descripció de les relacions entre França, Gran Bretanya i Amèrica. El trio estrany —segons el biògraf de Pozzi— experimenta la doble cara de la Belle Époque, uns anys inspiradors, hedonistes, progressistes i luxosos però també un temps d’ansietat nacional neuròtica, i fins i tot histèrica, farcida d’inestabilitat política, crisi i escàndols.

Barnes planteja la idea que l’art perdura més que la vanitat de l’individu, l’orgull de la família i l’ortodòxia de la societat. L’art, diu l’autor, sempre té el temps a favor seu. Farcit d’il·lustracions i quadres d’alguns dels personatges que van apareixent a L’home de la bata vermella, aquestes imatges procedeixen d’un àlbum que recollia els cromos que venien a les peces de xocolata de Félix Potin. Ple de metacomentaris que expressen el risc dels escriptors a l’hora de reconstruir el passat, el llibre ordeix a la perfecció les històries de molta gent que navega per la moda de la França del fi de segle. L’elecció formal de Barnes impulsa el lector a distingir el mite de la història, les notícies falses i l’error de judici precipitat de l’anàlisi racional. El llibre és una meditació sobre les possibilitats del retrat i sobre com fer present un temps pretèrit.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar L'home de la bata vermella a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.