Berger: mirar, comprendre i ensenyar

John Berger (Londres, 1926–París, 2017) era un novel·lista, assagista i crític d’art més o menys conegut en el món cultural anglès per la seva aproximació marxista a la realitat i la cultura, per la pluralitat dels seus interessos i la seva versatilitat intel·lectual, i pel seu compromís amb el comunisme i amb les lluites pels drets civils de les minories, però el 1972 va assolir unes cotes inesperades de popularitat amb l’emissió per la BBC de Ways of seeing, un documental –poc després convertit en llibre– que, en comptes d’explorar la història de l’art d’una manera acadèmica i canònica, se centrava en com mirem l’art i com l’entenem en funció de qui som i d’on som i de com l’art se’ns presenta. Malgrat la seva austeritat tècnica, el documental resisteix bé el pas del temps. Encara és com era quan es va emetre per primer cop: instructiu, apassionat, provocador amb rigor i lúcid sense pedanteria.

Els millors articles recollits al volum Mirar, aparegut originàriament el 1980 i publicat ara en català en traducció de David Cuscó, també tenen aquestes virtuts. És cert que de vegades els dogmes despisten Berger i que aleshores força la interpretació de l’obra d’algun artista perquè encaixi en la seva plantilla ideològica, i que de tant en tant la seva prosa resulta confusa i afectada, i que ocasionalment es nota que les manies personals li ofusquen el criteri (com en l’article que interpreta de manera reduccionista i errònia la pintura de Francis Bacon), i que en general –almenys per a qui escriu aquesta ressenya– no té l’erudició sensual i musculosa d’un Robert Hughes, ni la meticulositat descriptiva d’un David Sylvester, ni la frondosa capacitat d’anàlisi d’una Susan Sontag. Però també és cert que Berger sap mirar amb clarividència i malícia, que té imaginació política i que escriu bé. De vegades, molt bé: “En els seus viatges, [Paul] Strand evita el pintoresc i panoràmic i intenta trobar la ciutat en un carrer o la manera de viure d’una nació al racó d’una cuina”.

El present volum inclou mitja dotzena d’articles memorables, que t’obliguen a repensar allò que creus saber sobre un pintor o un fotògraf i que t’ajuden a mirar certes obres d’una manera diferent de com les has mirat fins ara. És l’efecte que m’ha causat l’article sobre Georges de La Tour, la pintura del qual em semblava fluixa i mantegosa fins que he llegit aquestes frases de Berger: “Aquests quadres semblen monòlegs o oracions. No dialoguen directament amb el món”. En els millors moments, fins i tot quan se li’n va la mà amb les metàfores hermenèutiques, Berger resulta didàctic d’una manera acrobàtica i audaç, com quan associa els cels i els mars sagnants i tempestuosos de la pintura de Turner als colors –sang, aigua, “escuma, vapor, metalls lluents, miralls embafats”– que el pintor veia de petit a la barberia del seu pare a tocar del Tàmesi. No és cap sorpresa que els dos millors articles del llibre siguin sobre dos artistes amb qui Berger té afinitats estètiques, ètiques i fins i tot ideològiques. Són els que dedica al pintor Gustave Courbet i al fotògraf Paul Strand. Dels fabulosos retrats d’aquest darrer, n’assenyala un fet clau: que “ens presenten una prova visible, no només de la presència, sinó de la vida de les persones fotografiades”. A diferència de la poesia de l’instant de Cartier-Bresson, Strand és, segons Berger, un fotògraf biogràfic. És exactíssim. Igual de prodigiós i d’exacte és això que diu sobre Courbet: “Va rebutjar la funció de l’art com a moderador de les aparences, com a encarregat d’ennoblir el visible”. John Berger: mirar és viure i comprendre. I ensenyar.