Imatges que ens salven

Més enllà de la trama, que ens sedueix amb els seus embolics i la tensió narrativa, els textos literaris creen altres impactes, a vegades molt més potents que l’acció pròpiament dita. La novel·la de Mar Bosch (Girona, 1981) és un exemple d’aquesta destresa d’atrapar-nos en imatges i emocions.

A Vindràs amb mi després del diluvi la dimensió emocional predomina fins al punt que el relat es descompon en escenes impactants, autònomes. La trama no és un seguit de fets encadenats que han de passar necessàriament, seguint la lògica del suspens, com en les novel·les de gènere. Bosch Oliveras trenca l’expectativa d’un arc dramàtic i ofereix una visió calidoscòpica. Per molt que l’acció tingui un desenllaç estremidor, aquí no és el resultat allò que importa, sinó la reacció dels protagonistes davant uns fets que estan fora del seu abast. En aquest llibre, els sotracs vitals són angoixosos, però el domini de l’autora per crear emocions veraces i implicar el lector en aquesta sacsejada eviten qualsevol banalització i també un excés de dramatisme. En lloc d’un drama tremendista, l’autora proposa una serena confrontació amb la realitat. La vida és simplement brutal, però podem resistir-la.

L’interès de l’al·legoria

El missatge de confiança en la resiliència es combina a Vindràs amb mi... amb la tècnica afinada, intel·ligent, de crear imatges a la manera de correlat objectiu. Els objectes quotidians -un mirallet, per exemple- apareixen en el teixit narratiu amb la pretensió de fer-nos ensopegar i despertar reflexions que fan transcendir les vivències directes.

L’escala de marbre amb els esglaons arrodonits per l’ús és certament una de les característiques més comunes de les cases de l’Eixample barceloní. Millor que els vèrtexs siguin llimats, diu l’autora, perquè ens protegeixen de caigudes fatals. El símil és sòlid, ja que les persones que ens han precedit en les cases on habitem són la cultura que ens sosté. Ells ens han construït uns entorns prou habitables. Podria ser millor, esclar, l’herència rebuda. Però sense aquesta transmissió de coneixement tan evident que resulta invisible, caldria pujar i baixar escales de vèrtex esmolats, perillosíssimes...

El llibre adquireix així una dimensió al·legòrica molt interessant. El fet que els protagonistes de la novel·la siguin dos germans sense suport dels pares en determinats moments crea l’atmosfera màgica de les novel·les juvenils. De Heidi a Pipi Calcesllargues, de Tom Sawyer a Huckleberry Finn, els herois literaris que han fet somniar generacions senceres s’espavilen meravellosament sense cap tutela.

Però la germanor -la força dels germans units contra tota exclusió-és alhora la característica bàsica de totes les cultures oprimides. Estudieu la poesia èpica eslava, per exemple. O aneu a l’Àfrica, on els desconeguts s’adrecen l’un a l’altre com a “germana meva” o “germà meu” a la manera com nosaltres diem “senyora” o “senyor”. L’exclusió ha creat la resiliència, és a dir, la capacitat col·lectiva de sobreviure malgrat tot, amb més ganes, amb més consciència i més sensibilitat.

Mar Bosch Oliveras aconsegueix pronunciar una sentència prou contundent: cal tirar endavant, afrontar els traumes sense esborrar cap ferida, prescindir d’obligacions opressives i buscar els suports inesperats entre la gent de qui ignoraven la bondat. L’autora descompon les jerarquies heretades, descompon la confiança en allò establert des de sempre, però alhora ofereix la fe en la convivència. La germanor i l’espai de proximitat com a principi organitzatiu enfront de la imposició del patriarcat i la fidelitat cega als lligams de sang. Es tracta d’una recepta ben aconsellable.