Benvinguda sigui aquesta nova traducció d’un clàssic que només es podia trobar en català si entraves a Todocolección. La mítica col·lecció L’Esparver de La Magrana l’havia incorporat al catàleg als anys vuitanta, però ni la llengua que s’hi feia servir ni l’ofici d’editar estaven a l’altura del llibre. La història del científic boig que experimenta amb humans i animals empès per una curiositat científica portada a l’extrem l’hem llegida i vista en pel·lícules mil cops, sí, però és que aquesta era una de les primeres vegades que algú la posava sobre el paper. Si el Frankenstein de Mary Shelley havia servit per definir, gairebé un segle abans, el personatge del científic com un romàntic desesperat, L’illa del doctor Moreau (1896) és un dels primers que toquen el tema de l’experimentació amb animals a partir de la vivisecció que es practicava a l’Anglaterra victoriana i que Wells volia denunciar. Agafar aquests llibres, fer-los traduir de cap i de nou i afegir-hi un bon pròleg que els doni context és el que han de fer els editors avui.

Ara què trobem en aquesta mena de llibres l’any 2021? No estan passats de moda? Doncs sí i no. És clar que una part de l’interès de recuperar títols així és pura història literària: és interessant veure com neix la futura ciència-ficció, és apassionant seguir la genealogia i la cartografia d’influències que van influir Wells i, sobretot, les que va exercir ell sobre els seus successors: el pròleg d’Albert Pijuan és especialment brillant a l’hora de dibuixar-les totes, amb la gelosia de Joseph Conrad i el seu Cor de les tenebres inclosa. Però els llibres s’han d’aguantar sols, i aquest, com a novel·la d’aventures però també com a reflexió sobre la condició humana, ho fa. El ritme és prou reeixit i el to és encara tenebrós i inquietant, sobretot en els primers capítols, quan el protagonista encara no sap ben bé on ha anat a parar i les bèsties de l’illa fan aparicions inesperades. Però també és brillant el final de la novel·la, molt més introspectiu i fosc del que recordaran els qui la van llegir de joves, i ple d’una esperança gairebé utòpica que quasi reconforta.

La llavor del transhumanisme

Les explicacions del doctor Moreau queden una mica anacròniques vistes des de la ciència del segle XXI, però els dilemes que planteja són ben vius encara: ¿és lícit experimentar amb animals? Els nivells de sofisticació de la manipulació genètica d’avui només han imprès més urgència al debat ètic de fins a quin punt hem de “millorar” l’espècie. Per salvar-la de malalties, d’acord, però ¿per a què més? El debat del transhumanisme és aquí. En aquest sentit, el retrat d’un doctor ressentit amb la comunitat científica que fuig de la civilització i es refugia en un laboratori on fa experiments quasi impensables, encara que sembli de personatge de còmic de Spiderman, té molt a veure amb coses que passen avui molt a prop nostre. Sembla que Wells, que havia estudiat biologia i detestava la política imperial de l’Anglaterra victoriana, anés en un vaixell com el seu protagonista i que, abans de naufragar, hagués pogut enviar un telegrama on hi digués "Salveu l’ànima humana. Stop".