Crítica
Llegim 16/10/2021

'Illa Flaubert': celebració i fatalitat d’un Robinson existencial

Edicions de 1984 recupera l'obra del mallorquí Miquel Àngel Riera

Pere Antoni Pons
3 min
El far de Torredembarra

El mallorquí Miquel Àngel Riera (1930-1996) era un narrador d’alè proustià. El protagonista d’Illa Flaubert, l’última de les seves sis novel·les, publicada el 1990 i ara reeditada per Edicions de 1984, és un admirador de Flaubert. Tant una cosa com l’altra marquen la novel·la: l’estil és sumptuós i exacte, i el protagonista viu alçurat per una intolerància feroç contra la vulgaritat i la ximpleria.

Tanmateix, el gest definidor del protagonista, i la peripècia existencial que se’n deriva, són molt més salvatges que res del que puguem trobar a les exquisidament meticuloses obres dels autors de Madame Bovary i La recerca del temps perdut. Són un gest i una peripècia que remeten a la fugida polinèsica de Gauguin i que fan pensar en aquell vers de Rimbaud que parla de recuperar “l’estat primitiu de fill del sol”. Només un gran novel·lista, i Riera ho era –igual que era un gran poeta–, pot fer encaixar uns referents tan antagònics i treure’n una obra en què les meditacions existencials conviuen amb les explosions de pura sensorialitat, en què la dimensió metafísica de l’existència pren una contundència matèrica i en què la sensibilitat i la brutalitat són formes complementàries de voler viure, estimar i transcendir.

A partir d’una edat, el gran tema de la vida és la velocitat indecent a què el temps se’n va, els estralls que això provoca i les estratègies que cadascú s’inventa per contrarestar aquesta fuga temible. El protagonista d’Illa Flaubert, de qui se’ns conta la història a través d’un narrador que només té ulls per a ell, va ser fins ben entrada la maduresa un home exemplarment convencional: fill d’una família benestant, va treballar de professor de literatura, es va casar, va tenir un fill... Però la mort de la mare, el fracàs matrimonial, la mort del fill nounat i un seguit d’altres morts properes li feren prendre consciència de la banalitat amb què s’acostava mansament cap al propi final i, de cop, va ser posseït per “una incontenible ànsia de més viure, d’esprémer l’existència amb la major avidesa”. Per viure en plenitud i mirar d’aturar el temps, va anar a viure tot sol a una petita illa deserta, a tocar de la costa. La seva relació amb el món ha passat a ser purament animal: només torna a la civilització per aprovisionar-se i “fer cruixir somiers” amb les seves amants.

La novel·la s’estructura mesclant la línia temporal del present primari i quasi místic de l’illa amb la del passat convencional al poble i la del temps d’impàs que el protagonista va passar a la fonda del port. Excepte algun passatge confús, tot flueix i queda compacte i ben travat. És veritat que la prosa, a moments, s’encalla per un abús de connectors i per una propensió a la morositat un punt bizantina, però en general és robusta, precisa, elegant i intensa, i té frases lluminoses.

Des d’un punt de vista argumental i expressiu, no és fàcil desenvolupar sense defallir un argument com el que planteja Illa Flaubert: Riera el desenvolupa amb tensió i sentit i, a més, aconsegueix fer-lo culminar amb un clímax formidable, una tempesta pletòrica de romanticisme i simbolisme decadentista, que és seguida per un epíleg que, amb lucidesa i emoció, hibrida celebració i fatalitat, vitalisme i elegia. Un clàssic.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Fes clic aquí per comprar Illa Flaubert a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats