El llançament de la bomba atòmica dels nord-americans sobre Hiroshima i Nagasaki va canviar per sempre més la manera que tenim els humans de ser en el món, perquè ens va inocular una consciència de fragilitat d’espècie fins aleshores inconcebible i d’aleshores ençà permanent, incurable, esgarrifosa. De cop, vam descobrir que una ciutat de poc més de cent mil habitants podia quedar destruïda –arrasada, cremada, amb la majoria dels seus habitants destruïts, arrasats, cremats– en qüestió de segons i, si allò podia passar a una ciutat, també podia passar a una regió, a un país, a un continent, a tot el planeta. Té alguna cosa de lògicament fatal, en aquest sentit, que el periodisme modern també més o menys naixés amb aquell doble atac nuclear del 6 i el 14 d’agost del 1945.

John Hersey (Tianjin, Xina, 1914 - Key West, Florida, 1993) era un novel·lista premiat i un reporter pròdig i prestigiós quan el maig del 1946 va aconseguir anar a Hiroshima. S’hi va passar setmanes parlant amb gent, observant la devastació, reconstruint vides que de cop havien quedat trinxades, recollint tota mena de testimonis, compartint amb víctimes i supervivents la perplexitat i la incertesa davant les conseqüències morals, emocionals i mèdiques d’aquella barbaritat. El 31 d’agost d’aquell mateix any va publicar-ne un extens reportatge a la revista New Yorker. Els responsables de la revista, impressionats davant la tragèdia humana incommensurable d’aquell material, conscients de la naturalesa periodística nova d’aquell material –Hersey hi barrejava narració, observació, informació i descripció, però no reflexió personal explícita ni tampoc opinió, i tot ho presentava amb una immediatesa carregada de realitat–, van decidir que el reportatge ocuparia en exclusiva tot el número de la revista. Era una decisió editorial històrica per donar sortida a un reportatge que avui és història del periodisme i que contava un dels fets més transcendentals de la història de la humanitat.

Un relat panoràmic i detallista

Publicat en forma de llibre pocs mesos després, Hiroshima, de John Hersey, és un clàssic del reporterisme del segle XX i una de les obres fundacionals del que s’ha conegut com a Nou Periodisme. Ara, per fi, n’apareix l’edició catalana, amb traducció d’Imma Falcó i pròleg de Jordi Amat. Llegit gairebé vuitanta anys després de ser escrit, i amb l’afegit que hi va introduir l’autor quaranta anys més tard per explicar què se n’havia fet dels sis personatges en què havia focalitzat el relat –la treballadora d’una fàbrica, dos metges, la vídua d’un sastre, un sacerdot alemany jesuïta, un reverend japonès metodista–, el llibre és igual d’impactant que quan va publicar-se per primer cop. Una obra mestra.

Hersey, amb una prosa precisa i expressiva, munta un relat alhora panoràmic i detallista, que es construeix i creix a ritme regular, persuasivament constant, desplegant-se en una estructura tentacular però mai dispersa. Concís i lúcid, Hersey ho aborda i ho mostra tot: des de la tragèdia íntima dels individus fins a les qüestions quotidianes, tècniques, ètiques, clíniques i polítiques del desastre global, des de les vides que es van aturar en sec fins a les vides que van continuar a pesar de tot, ferides i desfigurades. Hiroshima és una obra mestra, sí, però també és, tot alhora i indestriablement –i d’aquí ve la seva grandesa–, un document de civilització i un document de barbàrie.