Els heterodoxos cosmopolites de Raül Garrigasait

El somni de qualsevol marca és aconseguir esdevenir en l’imaginari del consumidor sinònim de qualitat i assolir així la seva cega adhesió compradora. En el camp de les lletres els exemples –tant d’editorials com d’autors— són escassos, i encara més quan s’alternen gèneres. I, tanmateix, en poc temps Raül Garrigasait (Solsona 1979) ha convertit la seva firma en certificat de garantia, independentment de si signa poesia, novel·la, divulgació històrica, traducció o assaig. Després de la gran eclosió del 2020, amb tres novetats de segell i ambició diferents, Edicions de 1984 li recupera –com es fa amb els clàssics— el recull assagístic d'ara fa nou anys El gos cosmopolita, amb un afegitó aparegut el 2016 a la Revista de Catalunya.

El cos principal està format per tres capítols dedicats respectivament al provocador filòsof Diògenes, al mític holandès errant i a l’assassí revolucionari Ramon Mercader. Els dos primers es beneficien de la formació de Garrigasait, ja des del 2007 vinculat a la Fundació Bernat Metge, del seu profund coneixement del món filosòfico-cultural alemany i de la seva tasca com traductor d’autors contemporanis pertinents com Zygmunt Bauman. Menys rodó queda l’apartat dedicat al comunista català, al no poder incloure obres aparegudes posteriorment com les d’Eduard Puigventós o Gregorio Luri.

Els breus relats biogràfics, enriquits amb el contrast d’estrelles convidades com Alexandre Magne i Plató, com Richard Wagner i Herinrich Heine, i com Trotski i Maiakovski, són l’excusa per esbudellar l’evolució del significat del mot cosmopolita. Més enllà del mite que els envolta i de les contradiccions que protagonitzen, tots tres problematizen el concepte de ciutadania del seu moment històric. Tots tres hi contraposen una cosmologia pròpia (cínica, romàntica, revolucionària) que, progressivament, es veu devaluada, ressignificada i, finalment, asèpticament integrada.

Cercar l'alteritat i defugir l'isolament

Com li succeïa a Menéndez Pelayo, historiar els heterodoxos té repercussions imprevistes. Per un cantó, involuntàriament en el polígraf càntabre i volgudament en Garrigasait, es revaloritza el significat d’aquests personatges fins ara marginals i se’ls recupera per al relat majoritari. Per l’altre, en parlar d’ells parlem sobretot de nosaltres. Perquè si els tres cosmopolites cerquen l’alteritat i defugen l’isolament, també nosaltres necessitem “estimular amb més força la nostra imaginació i la nostra intel·ligència” amb el diàleg/confrontació amb l’heterodoxia, amb l’ocult, amb la brutor, amb el cosmos.