Hem nascut per a escriure’ns

Davant de determinats poemes, un lector avisat (sovint doblat d’aprenent de poeta) sempre malda per respondre’s la pregunta: “Quin és el secret per compondre això, per compondre així?”, “Quin beuratge cal enviar-se?”. I la resposta és que no hi ha filtres fàcils ni a l’abast de qualsevol passavolant. El poeta en embrió pot aplicar-se aquella dita: “Quan sigui gran jo vull escriure com l’autor de Vinces ”. Si és certa la distinció que diu que hi ha escriptors que representen i n’hi ha que expressen, Vicent Alonso pertany a aquest darrer grup. I l’expressió, si pesa i és veritable, és una cosa molt seriosa, que no arriba per ciència infusa.

Hi ha en la poesia d’Alonso, com en tota gran literatura, que vol dir perdurable, un pòsit d’experiència vital que hi batega, i un instrument afinat que permet vehicular-lo, és a dir, una llengua calibrada i substanciosa -anava a dir alimentosa-, que fa del poema un objecte convincent, definitiu, d’una bellesa greu i nítida, a voltes aspre, però sempre de bona companyia, lúcida i confortant.

Poderosa dicció

Poderosa dicció Descriure tots els elements que conflueixen per operar el miracle d’aquesta saviesa poètica no és senzill. La felicitat expressiva n’és un component. La construcció d’una veu, és a dir, d’un to, és un afer que pot comportar una vida. Potser recordar que Vicent Alonso és un dels grans dietaristes de la nostra literatura pot ajudar-nos a entendre aquesta qüestió. Però la depuració a què sotmet el llenguatge quan escriu poesia, i l’esglaó que puja per aconseguir una poderosa dicció afuada, és un do afegit a les seves qualitats habituals d’observador -d’escrutador- de la realitat i de pensador incisiu.

L’altre dia, en una entrevista, Joan Margarit, pensant en Thomas Hardy, parlava dels poetes “que manen”. Alonso se situaria en aquesta lliga. Ja des del primer poema, Magrana, hom té la sensació d’entrar en un espai elevat. La gravetat de la veu s’imposa des del primer moment, la complicitat que crea amb el lector i la rotunditat moral dels versos és inapel·lable: “Disfressada de tardor la memòria,/malde per oblidar l’abís que ens intimida:/aquelles llomes amb pell de magrana”. El poder de les imatges, el fluir del vers, amb predominança anapèstica, les textures lèxiques que s’entrevien amb la lluminositat de les sentències, o del pensament més eteri, la perícia descriptiva dels sentiments, dels escenaris on es mou la veu que parla, amb un domini complex de les inflexions dramàtiques. Tot això no s’improvisa. Poemes com Trànsit són d’antologia.