Un gos per qüestionar-se la vida

Fa setmanes vaig rebre la terrible notícia de la mort d’un familiar proper. Un veí el va trobar estirat i sense vida, en un camí muntanyós i acompanyat del seu gos. El Leo, que és com es diu el quisso, va quedar-se tota l’estona al seu costat, i fins i tot quan la funerària volia moure el cos ell el seguia nerviós. Ara el Leo està estrany, deprimit i apàtic, igual que l’Apollo, el gran danès protagonista d’aquesta obra que segueix la relació entre la narradora i la seva nova mascota: el gos del seu millor amic, mentor i antic amant, un escriptor novaiorquès que s’acaba de suïcidar.

Com que Sigrid Nunez ha de contestar la mateixa pregunta a totes les entrevistes que concedeix, cal fer un aclariment a tall de favor: L’amic, la novel·la que li va valdre el National Book Award de l’any 2018, és absoluta ficció. Feta l’explicació, evitem cerques a Google de tediosos lectors amb ànsies d’esbrinar la identitat del personatge masculí de la novel·la. Encara que hi encaixin perfils del món literari nord-americà, tot és fruit de la imaginació de l’autora.

Els gossos són habituals en el món dels llibres de la mateixa manera que als carrers. Una infinitat d’obres s’han valgut de mascotes peludes, a qui han atorgat veus variades: com a figura retòrica per fotografiar una societat ( El coloquio de los perros, novel·la picaresca de Cervantes, o Flush, de Virginia Woolf), d’exageració per afavorir la comèdia (la popular Marley i jo, de John Grogan), o com a fil del relat d’amistat, el cas de Mi perra Tulip, de J.R. Ackerley, obra comentada per Nunez i que guarda certes similituds amb L’amic. Pel caràcter fraternal i vivencial entre persona i bèstia, els amants dels animals s’hi reconeixeran en situacions i descripcions de la vida d’un gos que es fa un fart d’udolar a la seva casa nova: un pis minúscul on passarà el dol amb ansietat i depressió canina, tal com diagnostiquen els veterinaris. Amb la novel·la de Nunez hi connectes pel realisme de les situacions quotidianes (per exemple a les planes que dedica als tipus d’excrements del quisso) i pels recurrents pensaments d’un amo de gos, com la impotència de no poder explicar-li a l’animal què ha passat amb la persona que l’havia cuidat fins ara.

Novel·la de novel·listes

Però perquè L’amic hagi guanyat un premi del prestigi del National Book Award ha necessitat anar més enllà d’un llibre extraordinàriament tendre que descrigui la convivència de l’autora i professora d’escriptura creativa i el gran danès en qüestió. El que fa d’aquesta novel·la una obra diferent és la lucidesa amb la qual construeix les múltiples branques que creixen a la narració. Per començar, és un llibre de dol i rancor, el que et fa sentir una persona que s’ha tret la vida sense previ avís. La narradora no estalvia crítiques al seu mentor, ancorat en una altra època i acostumat a establir relacions a partir del poder que li donava el paper de professor i intel·lectual. El dolor per la pèrdua farà que la narradora (cap dels personatges, tret d’Apollo, té nom) comenci a plantejar-se coses i dubtar d’alguns dels tòtems que fonamenten la seva existència: el sentit de la vida i sobretot el sentit de continuar escrivint, que acaba sent una part molt important de la novel·la.

Un llibre d’escriptors i teories sobre per què s’escriu, que desgrana la professió i es torna un calaix de sastre, com la història de la jove prostituta Lilya. L’amic és una novel·la sobre un gos deprimit, però sobretot és una història d’amor i d’amistat (“Que hi hagi aquí el teu gos és com tenir una part de tu”, diu la narradora) i una llarga llista de preguntes generacionals i gremials que tothom s’ha plantejat en algun moment.