BarcelonaFrank O’Hara va néixer a Baltimore (Maryland) l’any 1926 i va morir atropellat per un bugui l’any 1966 a la platja Mastic, però va ser a la ciutat de Nova York on va passar el gruix de la seva vida –treballant de conservador al MoMA– i va ser també Nova York l’escenari i la font d’inspiració de molts dels seus millors poemes. Membre de l’Escola de Nova York, un grup d’artistes i poetes que recolliren el ric llegat de les avantguardes plàstiques i literàries de principis de segle i el fusionaren amb les mostres més genuïnes de la cultura americana moderna –expressionisme abstracte, cinema, jazz–, O’Hara va ser un representant conspicu i versàtil de la creativitat més heterodoxa i avançada.

Hi ha poetes que per escriure s’emmascaren. O’Hara, homosexual que no se n’amagava, home cultíssim, vital, irònic, bevedor, sociable, era el que escrivia i escrivia tal com era. La publicació de Poemes de l’hora de dinar (1964), en traducció de Xènia Dyakonova i amb un pròleg de Melcion Mateu, és una forma excitant –i fascinant– de comprovar-ho.

Productiu, ràpid i instintiu

La manera com un autor escriu pot no tenir cap rellevància, però també pot determinar i explicar la seva literatura. És el cas d’O’Hara, que solia escriure sense manies ni rituals ni protocols, entusiàsticament immers en el caos frenètic d’un entorn optimista i vibrant. Els que el van tractar conten que escrivia en qualsevol moment del dia, sense necessitat d’aïllar-se ni d’esperar la inspiració. Com que escrivia en papers que després es ficava dins la butxaca o llançava dins de calaixos, no se sap quants dels seus poemes s’han perdut. Productiu, ràpid i instintiu, escrivia amb l’automatisme només intuïtivament dirigit amb què Jackson Pollock feia els seus drippings i amb què Miles Davis improvisava la seva música en clubs plens de fum.

En la poesia d’O’Hara s’hi detecta una fe cega –de vegades frívolament temerària, de vegades gloriosament atrevida– en l’espontaneïtat i les possibilitats de la indeliberació i la improvisació. Ara bé: no és el mateix improvisar sobre la ignorància que sobre una base de coneixements acumulats, de gustos cultivats, d’idees refinades i sedimentades, de passió erudita per la cultura. O’Hara improvisa i es deixa anar, però té un domini tan segur de la tècnica i dels recursos que no es descontrola mai sense sentit ni propòsit.

Dos trets estructurals dels poemes del llibre són la concreció i la immediatesa. El títol, en aquest sentit, ja funciona com una declaració d’intencions. Són “poemes de l’hora de dinar”, és a dir, escrits entre hores d’oficina, en moments d’esbarjo, informalment, lluny de convencions i rutines. I són poemes escrits tenint en compte, també, totes les cares de la realitat. Tant és si són més realistes i conversacionals o més meditatius i abstractes, els poemes d’O’Hara sovint parteixen d’una geografia concreta –la de Nova York, o la dels països on va viatjar–, estan plens de persones concretes –amics, amants, gent de la cultura, esmentats amb noms i cognoms– i descriuen situacions concretes. És difícil no veure en la predilecció d’O’Hara pels detalls del consumisme capitalista –hamburgueses amb formatge, marques de tabac, noms d’establiments, títols d’obres– un antecedent del pop art.

El fet que diversos poemes diguin l’hora exacta en què transcorren dona immediatesa i vertigen a aquesta concreció. És una immediatesa, a més, reforçada pel to directe i pel ritme accelerat que travessa molts dels poemes, plens de repeticions, de recurrències, de cops d’enginy, de picades d’ullet, d’afirmacions provocadores, de juxtaposicions de paraules, versos i motius imprevisibles. La poesia de Frank O’Hara fa pensar en una mescla entre la pintura de Pollock, pura força, i la de Rauschenberg, un caos irònic i autoconscient. És una mescla quasi contra natura, però O’Hara en fa una obra personal i seductora, que se sosté en la brillantor, la vitalitat i la gràcia acumulativa assumides amb desimboltura i sense por.