El bardo, segons la tradició budista, és un estat intermedi de les ànimes després de morir i abans de reencarnar-se, un període durant el qual aquestes erren i tenen malsons i visions apocalíptiques. Una mica equivalent als llimbs cristians, aquell espai on els nens no batejats i els grans patriarques de l’Església queden anxovats per tota l’eternitat i sense possibilitat d’accedir al cel. Sembla que l’escriptor nord-americà George Saunders (Amarillo, Texas, 1958) hagi barrejat una mica els dos conceptes per ambientar-hi la seva primera novel·la, una obra sorprenent, esbojarrada, trista i delirant, una mena de festa amb convocatòria macabra -no sortim d’un cementiri- però que ens entendreix perquè se celebra en honor d’un dels amors més purs del món: el que pot sentir un pare per un fill.

Abraham Lincoln va perdre un fill d’onze anys, el William, per unes febres tifoides, l’any 1862, durant la Guerra de Secessió. La desesperació el va fer visitar alguna nit la tomba del seu fillet per tornar-ne a abraçar el cadàver. El talent (i la ment retorçada) de Saunders es devien posar en alerta: què hi havia darrere d’aquest fet tan tràgic i tan íntim d’un dels grans presidents del país? (Si tinguéssim més espai, obriríem el debat de com és que s’ha posat a escriure sobre un dels millors mandataris de la història mentre dona suport a un dels pitjors, però hem de continuar.) Què podia elaborar-ne literàriament? Doncs un argument ben clàssic: la solidaritat entre esperits que senten compassió per la mort prematura d’un nen els fa lluitar contra uns fantasmes dolents per salvar-lo.

Saunders és anglosaxó: els cementiris, els fantasmes i les aparicions gaudeixen d’una molt bona salut en aquesta tradició. I tal dit, tal fet: l’autor dels contes que destapen amb més cruesa les presons de l’home contemporani recula fins al segle XIX i s’inventa una altra manera de fer novel·la gòtica. I quina manera! No vull avorrir amb tecnicismes, però cal explicar que tota la narració està posada en boca dels personatges: això no vol dir que tot sigui diàleg, o que Saunders hagi escrit una obra de teatre. Formalment ho sembla però, en realitat, el que diuen els personatges o les restelleres de cites -reals i inventades- conforma una narració que es desplega empalmant uns fragments amb els altres. I sense cap dificultat: Lincoln al bardo és una de les novel·les més ràpides de llegir, boniques, líriques i tendres que us poden caure a les mans, tot i que també és una de les més terrorífiques, adornada com està amb closques formades per centenars de cares que canvien de forma i de color, lianes que atrapen nens i els cusen a les parets de les criptes (els circells, com els anomena amb precisió Yannick Garcia, en una altra traducció de màxima sofisticació que li ha exigit Saunders), esperits que travessen qualsevol entitat corpòria o que fins i tot s’hi fiquen a dins i hi conviuen... La imaginació de Saunders està desbocada i il·lumina els budells del món com un endoscopi. Si a alguna cosa s’assembla aquesta novel·la és a un musical.

Perquè el mèrit més gros de la novel·la és l’enorme quantitat de veus que s’hi congreguen i la capacitat de Saunders de modular una veu narrativa a partir de tantes. L’audiollibre que s’ha editat als Estats Units compta amb la participació de 166 actors: això en dona una mesura. Però cal llegir el llibre per experimentar-ho, perquè és una manera de compondre el text que genera una lectura diferent, una experiència que no s’assembla a la de la resta de novel·les. Cal llegir-lo, també, perquè parla de nosaltres: de com ens resistim a acceptar que som ànimes en pena condemnades a vagar per sempre dins d’una cleda, del dolor extrem d’un pare que perd el fill, dels dubtes d’un president a l’hora de prendre decisions transcendentals. L’escriptora britànica Zadie Smith no va dubtar quan li van preguntar quina havia estat la seva millor lectura del 2017: “Si n’hagués de triar només una, seria Lincoln al bardo de George Saunders. Una obra mestra”. Podria ser la vostra millor lectura del 2018.