Suposo que un projecte mastodòntic requeria una culminació mastodòntica. Final, el sisè volum de La meva lluita, la sèrie de novel·les autobiogràfiques -3.500 pàgines en total- que el noruec Karl Ove Knausgård va escriure frenèticament i va publicar en tromba entre el 2009 i el 2011, és la conclusió monumental -més de 1.100 pàgines- d’un dels projectes literaris més singulars, i més egomaníacament colossals, del que portem de segle XXI. Amb independència de l’opinió que ens mereixi -jo només n’he llegit tres títols i en tinc una opinió fluctuant: del tedi disgustat a la fascinació exaltada, passant per la curiositat morbosa- no hi ha dubte que poder disposar en català de la sèrie completa és una sort i un luxe que cal agrair a L’Altra Editorial.

El propòsit de Knausgård és contar d’una manera directa, sincera i veraç la seva vida. En aquest sentit, un dels al·licients extraliteraris de l’obra és que tot el que hi surt és real: els personatges secundaris corresponen a persones de carn i os, el protagonista és el mateix Karl Ove i els episodis que s’hi relaten han esdevingut tal com es conten, o almenys tal com la memòria de l’escriptor -més o menys fabuladora, més o menys mentidera- els recorda.

Tenint en compte que treballa a partir d’unes matèries primeres altament inflamables -l’alcoholisme devastador del pare-, perillosament sensibles -el dia a dia amorós, també esgotador i absorbent, amb la seva esposa Linda i els seus tres fills petits- o bé impúdicament incòmodes -la visió que dona d’ell mateix és severa i autopunitiva-, Knausgård per força era conscient del risc de la seva aposta.

Final consta de tres parts. La primera aborda les setmanes prèvies a la publicació del primer volum, quan els dubtes sobre com serà rebuda l’obra es barregen amb la incertesa sobre com se la prendran aquells que hi surten i amb la por davant les represàlies judicials amb què l’amenaça un familiar enrabiat i ofès. La tercera aborda les conseqüències d’una exposició tan oberta i visceral, que provoca una crisi depressiva a la seva esposa, i acaba quan per fi enllesteix tot el projecte.

Les dues parts tenen les mateixes virtuts que els títols anteriors: la precisió radiogràfica amb què l’autor observa i descriu les turbulències domèstiques i conjugals, l’energia introspectiva d’una prosa seca i robusta que ho converteix tot en literatura, la intel·ligència estructural i rítmica amb què es combinen les minúcies asfixiants de la quotidianitat amb ocasionals remolins de reflexions quasi abstractes... També en tenen, això sí, els mateixos defectes: un detallisme d’una prolixitat tan espessa que es pot fer insuportable, un solipsisme claustrofòbic, un aire de costumisme greu i crispat...

I després hi ha la segona part, un assaig llarguíssim, enquistat com un cos estrany teòric just al nucli de la novel·la, sobre Hitler i el nazisme en què apareixen des de Hamsun, Heidegger i Celan fins a Rilke, Gombrowicz i Klemperer. Es poden trobar un grapat de raons intel·lectuals que justifiquin la inclusió d’aquest assaig al tram central de la novel·la, des de la coincidència superficial entre el títol de Karl Ove i el de l’infame llibre de Hitler fins a les connexions al voltant del concepte d’autenticitat o la relació entre el “jo”, el “tu” i l’“ells”. La impressió, però, és que, tot i que té passatges d’una lucidesa extraordinària, l’autor l’ha inclòs per marcar múscul, perquè tenia ganes de fer un totxot. A més, és una mica repel·lent la manera com Knausgård usa i desdenya la feinada feta per l’historiador Ian Kershaw.

Finalment, hi ha el tema espinós de la sinceritat. Al llarg del llibre, Knausgård s’encén centenars de cigarrets i beu centenars de cafès, però va poquíssim al lavabo, no fa mai l’amor, no fa mai el salt a la dona -cosa plausible- ni en té mai temptacions -cosa no tan plausible-. És un exemple de l’autenticitat arbitrària que hi ha al cor de l’obra. Conta la veritat, sí, però és una versió interessada de la veritat. On és el desig, Karl Ove, on és la luxúria?!

Seria mesquí, en tot cas, negar que els sis volums de La meva lluita constitueixen una obra seriosa, valenta i important.