El fantasma de la túnica ensangonada

Aquesta tetralogia va ser, per a Thomas Mann, el projecte de la seva vida. El va ocupar durant el gruix de la seva maduresa, perquè començà a escriure el llibre el 1926 i no el va donar per acabat fins al 1943. Només dos anys abans de la data inicial havia publicat La muntanya màgica, i quatre després de la final, El Doctor Faustus. Més de cent vint anys abans, Goethe també s’havia sentit fascinat per la història bíblica de Josep, i n’havia volgut donar una visió personal, però no hi va reeixir. Això es va convertir en un estímul per a Mann, que sí que culminà la seva obra (la considerava una “divina novel·la picaresca”). Avui tenim la sort de poder conèixer els dos primers llibres de la tetralogia, en una traducció molt llegidora de Ramon Monton. Deixeu-me que n’aplaudeixi, també, l’edició: neta d’errates i nyaps, cosa malauradament infreqüent en la producció editorial catalana.

Com les històries dels grans patriarques, la de Jaacob i Josep és plena d’enganys i traïcions. I de tragèdies, fruit de l’administració, sovint injusta, d’una benedicció. El primer és ungit per Isaac, el seu pare, quan el dret de primogenitura corresponia, a dreta llei, a Esaú, el seu germà. Però la mare de tots dos, Rebeca, maquina un ardit perquè el privilegi recaigui en el petit, tot servint-se arterosament de la ceguesa d’Isaac. Temps després d’això, Jaacob, que ha hagut d’emigrar a causa de la traïció, ateny el país de Laban, el seu oncle, i s’enamora al primer cop d’ull de la seva filla petita, Raquel. Però el futur sogre l’hi fa gruar: el jove haurà de treballar set anys per a ell (la predilecció bíblica pel número 7 havia de plaure, per força, a Mann!). Arriba, finalment, el dia del casament, i durant la nit de noces Laban utilitza un àvol estratagema: la cambra nupcial on l’espòs espera la seva estimada és fosca com una gola de llop, i qui hi fa esquitllar el vell és Lia, la filla gran, de bona presència però ben guenya, en comptes de la cobejada Raquel. Això implicarà set anys més de treballs forçats per heure la mà de la petita. Jaacob va tenir dotze fills i una filla de quatre dones diferents, però amb Raquel, la legítima, només en va engendrar dos: Josep, el seu preferit, i Benjamí (o Benoní, el fill de la mort: la seva naixença comportà el traspàs de la mare).

Un Josep presumptuós i bocamoll

La predilecció de Jaacob per Josep i també la poca traça del noi per fer-se estimable motiven l’enveja i la gelosia dels seus deu germanastres. Mann ens representa el protagonista com un efebus (“un ésser d’una bellesa que faria empal·lidir la llum del sol i de la lluna”), presumptuós i bocamoll, bé que no pas privat de compassió. Sap llegir les pedres i interpretar els somnis, que, en el seu cas, ungit com és, esdevenen sovint premonitoris. Fins que els germanastres l’estossinen de mala manera i, lligat de peus i mans, el tiren en un pou. Més tard, el venen a uns mercaders. Aquest és el passatge crucial que recrea l’alemany en la segona novel·la. Abans, en la primera, havia rememorat –i recreat– les arrels familiars, i fins havia reculat molt més enllà per referir-nos els mites del diluvi universal i de la Torre de Babel. Però l’essencial és aquest episodi: la traïció dels deu germans, els dubtes del gran, Rubèn, i el dolor de Jaacob en saber la mort del seu fill, que ell infereix pels parracs ensangonats de la túnica que vestia, que li ha fet arribar un missatger. Aquesta mateixa túnica (o vel) havia pertangut a la seva mare, Raquel, i constitueix el tresor més valuós que ha heretat el jove Josep. La primera notícia que havíem tingut del xicot, tocat per l’influx de la lluna, era a la nit, recolzat en el brocal d’un pou. L’última, encara amb vida, dins un pou –la porta de l’inframon.

El lector familiaritzat amb l’obra de Mann hi reconeixerà les seves prolixes i matisades reflexions sobre un tou d’assumptes. El de la bellesa, posem per cas, i el de la saviesa, dues de les virtuts que reuneix Josep, per a qui resulta estimulant “la convivència del cos i l’esperit, de la bellesa i la saviesa, i la consciència de com aquests dos principis es reforçaven mútuament”. El del servei de l’home, també: ¿ha de ser reservat exclusivament a l’Altíssim?, es pregunta el narrador. O el de la mateixa creació de Déu: “Abraham era el pare de Déu. Ell l’havia descobert i se l’havia empescat”.

El Josep de Thomas Mann, mesell en tants aspectes, se’ns mostra sovint com un ver filòsof: “O la vida és una il·lusió o ho és la bellesa. No les trobes juntes en la realitat”. Aquest portent de novel·la reflexiona, encara, sobre el “monstre tarquimós de la venjança”. La frase ampla de l’alemany ens acompanya sempre, ens envesca. Ara bé, el que més m’ha colpit de la visió manniana són, d’una banda, el dubte de Rubèn, el fill primogènit de Jaacob amb Lia, que, arran de deixar malferit Josep i abocar-lo al pou, encara no mort, estableix una interessant distinció entre acció i succés. I, de l’altra, l’aflicció delirant de Jaacob al conèixer la funesta nova de la sort revessa del fill predilecte. La seva desconsolada queixa a Déu, que adquireix proporcions herètiques, resulta memorable: “Però si l’home s’ha tornat fràgil i delicat en Déu, una ànima virtuosa, i en canvi Déu li exigeix una abominació horrible que no pot acceptar, sinó que ha d’escopir i dir ‘Em nego a acceptar-ho’, llavors cal deduir que Déu no ha estat al cas, que no ha seguit el mateix ritme en el procés de santificació, sinó que ha quedat endarrerit i encara és un monstre”. Mann en estat pur! (No puc amagar que m’hauria encantat saber què n’hauria dit Nietzsche, d’aquesta obra, si hagués tingut la possibilitat de llegir-la.)