Hi ha qui escriu amb personalitat i hi ha qui no. L’escriptora Imma Monsó (Lleida, 1959) té un estil molt personal i ho demostra en cada llibre. La seva darrera novel·la -aquest cop breu- es titula Germanes i és molt i molt monsoniana. A sobre, està il·lustrada deliciosament per Ignasi Font, que ha sabut copsar l’esperit del llibre.

Però què vol dir que és molt monsoniana? Com que el que compta sempre és la mirada, diré que la de Monsó il·lumina sempre territoris humans en els quals es donen conflictes profunds amb una lleugeresa aparent. El resultat són ambients que podrien ser inquietants però que només ho són una mica perquè estan creats des de la indulgència envers els personatges i sense cap afany fiscalitzador. En aquest cas, Germanes parla de relacions familiars i l’escenari són les festes nadalenques.

“Quan la germana trucava («Què farem per Nadal?»), no veia, doncs, altra opció (a finals de novembre, sempre l’agafava d’improvís) que donar la resposta habitual («El de sempre, oi?»)”. Així és com la Rita, protagonista i narradora, enfoca el Nadal: com un compromís al qual no es pot resistir encara que vulgui, i creu que vol. Desapareguts ja els pares, ella és l’encarregada d’obrir la casa familiar a la Vall i d’esperar l’arribada dels familiars: la Germana, el Cunyat, el Nen i el Petit. Després aniran a buscar al poble la Palmira, l’anciana que és com de la família.

Tots i totes sabem que els àpats nadalencs poden tenir una funció catàrtica o resultar més explosius que la pólvora. “Era possible que el Cunyat no s’hagués adaptat tan bé com ella sospitava a la vida daurada dels darrers quaranta anys?”, es pregunta la narradora. Ha passat el temps i l’edifici familiar -no la casa de la Vall, que per cert reclama una reforma, sinó el que han construït els vincles- trontolla. No busquin però la intensitat dramàtica d’ Agost, l’obra teatral que va triomfar entre nosaltres; ni som a Oklahoma ni hi ha cap càncer pel mig.

Deixant de banda les famílies enverinades -com més lluny millor-, el problema de les saludables és saber negociar amb els canvis. Tenir cintura per deixar créixer els membres sense ofegar-los en el constrenyiment d’allò que s’espera d’ells i elles. Aquí, escapçada la família per l’absència dels pares, toca fer front a les novetats sense que l’edifici s’enfonsi. Llegeixin Germanes però no s’oblidin de llegir tampoc Un home de paraula, la gran obra d’Imma Monsó que és, en la meva opinió, un regal en la literatura catalana.