Quina alegria poder comptar amb una traducció nova i ajustada -a càrrec de Yannick Garcia- d’un clàssic: qualsevol llibre ho agraeix, però si a més és una petita obra mestra com El cor de les tenebres, qui se’n veu afavorida és tota la cultura que l’acull. A més, compta amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol que hi posa un marc immillorable. Aquesta és la mena de llibres que s’haurien de llegir a les escoles. Cada vegada que s’obre el debat sobre les lectures obligatòries a les aules o sobre la fina línia que separa el llibre juvenil del llibre per a adults, un volum de cent trenta pàgines com aquest, carregat d’ambigüitat, de matisos, d’aventures, de preguntes i de dubtes es converteix en un exemple perfecte del que podria ser un punt de partida per debatre qüestions històriques, antropològiques o filosòfiques, perquè Conrad obre els camins més difícils i els desbrossa per portar-nos fins al cor de nosaltres mateixos: si no ens agrada qui hi veiem, no és culpa seva.

Fa més d’un segle, una mica abans de 1900, un jove escriptor d’origen polonès que escrivia en la seva quarta llengua, l’anglesa, va passar sis mesos al Congo Belga fent de mariner i va tenir la sort o la desgràcia de ser testimoni d’un dels genocidis més implacables comandats per un il·lustre europeu: el rei Leopold II de Bèlgica. Deu milions de centreafricans van ser torturats, explotats i esborrats de la capa de la terra en nom d’un progrés, d’un ordre, d’una ambició i d’una cobdícia: la de l’home blanc sense control que esdevé un àngel exterminador. Per què va passar això es pot explicar des d’un punt de vista històric, econòmic i geopolític, però quins mecanismes profunds són els que converteixen els homes en monstres, això només ho pot revelar l’art, i això és el que va aconseguir explicar Conrad en cent trenta pàgines: el mèrit no és petit.

La història que explica és coneguda de sobres, i a més habita el cap de qualsevol lector en forma d’imatges de Marlon Brando al Vietnam tocant-se la clepsa pelada. Recomano aparcar Apocalypse now si es vol fruir de debò de l’obra de Conrad, que té més matisos i subtileses: el mariner Marlow rep l’encàrrec de remuntar un riu africà per anar a buscar un misteriós senyor Kurtz, l’encarregat d’una “estació interior” que explota ivori i de qui fa massa temps que corren rumors preocupants. A mesura que avança la història, que està explicada en forma de relat oral per accentuar-ne el caràcter de mite, descobrim que Kurtz és una llegenda, una presència, una veu que ho omple tot, però gairebé no el coneixem. Tothom en parla amb devoció i els africans el consideren un Déu: Conrad dispara directament contra la vanitat i la complaença de tots els homes quan retrata algú que no és capaç de no aprofitar-se de l’admiració que desperta entre els qui l’envolten. Se’n diu un dèspota, i n’hi ha a tot arreu. Marlow prova de rescatar-lo, però Kurtz està molt malalt i no sobreviu a la baixada pel riu. D’ell en queda un manuscrit, escrit amb una eloqüència superior, i que en teoria apel·la a la possibilitat de salvar i “culturalitzar” els africans, però que té una nota final a peu de pàgina que gela la sang -“Extermineu tots aquests bàrbars!”- amb la qual Conrad deixa ben clara quina era la intenció última de qualsevol expedició al cor del continent negre: el progrés, l’ordre i la civilització són el motor de l’extermini.

Però quina meravella hipnòtica que és endinsar-se en El cor de les tenebres! L’atmosfera és d’irrealitat i de fantasia, com si tot el que li passés a Marlow fos una invenció, o un malson pudorós i enervant que segurament té a veure amb el malestar que li devia quedar a Conrad després de l’experiència al Congo. Els contorns de les coses són borrosos. La llum, difusa. Tot podria ser un encanteri o una il·lusió: la pudor de la carn d’hipopòtam putrefacta, el brunzir dels mosquits, la boira sobre l’aigua, la foscor de la nit i de l’ànima humana. Qui és Kurtz? Qui és Marlow? Qui explica quina història a qui? Qui ets, lector, que no sortiràs d’aquest llibre igual que hi vas entrar? L’horror és dins nostre.