'Primavera', d'Ali Smith. Traducció de Dolors Udina. Raig Verd. 2021. 20 euros. 300 pàgines

Al pròleg que encapçala Primavera, Raül Garrigasait parla, entre altres coses, de la "singular fusió de conte de fades i denúncia política" que podria definir molt bé aquest llibre. Tercera part del quartet que l’autora escocesa dedica a l’actualitat britànica i a les tensions que defineixen el món occidental, Primavera és ben bé com un dia d’abril: amb una mica de pluja, dos raigs de sol i alguna desgràcia irreversible. Encara que sigui l’estació del renaixement i de la vida que brota, Smith s’ha posat fosca i ha volgut baixar als inferns contemporanis, que ella veu instal·lats en les cel·les dels CIE, atapeïdes de migrants estrangers que esperen clemència o, almenys, un plat per sopar. A través d’un personatge infantil que pot fer coses sobrenaturals (o això sembla), Smith obre una escletxa dins del malestar polític del nostre temps amb un discurs que pot semblar ingenu, però que va a l’arrel de les coses: arribats al grau màxim de deliri, corrupció i incertesa en el qual estem immersos, potser cal que ens fem preguntes fonamentals i hi donem respostes senzilles. Si la política s’ha tornat un qüento xino, comencem a explicar els contes de fades com si passessin de debò.

Si alguna cosa aconsegueix Ali Smith és reproduir el món on vivim exactament mentre hi som avui, gairebé demà. Fa servir els materials de cada dia: escriu amb urgència però també amb elevació poètica sobre internet o sobre una picabaralla parlamentària. En aquest sentit, l’obertura del llibre és espectacular: són dues pàgines amb un seguit de frases gairebé inconnexes però que tenen molt i molt de sentit perquè reprodueixen molt bé la cacofonia en la qual vivim immersos: expressions d’odi, de dolor, insults, eslògans que sentim o llegim cada dia a les notícies, tot en al·luvió, a ritme gairebé de rap. I després hi col·loca un monòleg de la Terra, que està molt cabrejada i amenaça: "Altereu-me el clima, us fotré la vida".

Acabada l’obertura, comença la simfonia. Trames i personatges que Ali Smith barreja de manera sempre original i magmàtica, com es confonen les estacions en aquest món capgirat pel canvi climàtic. Acumula frases i veus i va endavant i enrere en el temps, s’inventa una trobada impossible entre Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke, dos malalts enamorats, i de sobte construeix un clímax amb tot de persones dins d’una furgoneta que arriben a Inverness (el seu poble natal, no deu ser poc important) i algú es posa a cantar una cançó popular en gaèlic escocès: el so abrupte i empedrat d’una llengua que parlen tan pocs provoca una petita epifania.

Literatura que supera la sociologia

És clar que és molt difícil predir si aquesta literatura sincopada i cacofònica perdurarà i es podrà llegir d’aquí cinquanta anys, però, de moment, no he trobat una manera millor de descriure un món que ha perdut el sentit i que va a tota màquina cap a un terreny desconegut. Durant l’estona que dura la lectura, tinc la sensació d’entreveure com es dibuixa alguna cosa amb sentit a l’horitzó. Constato com, una vegada més, la literatura supera la sociologia, la filosofia o qualsevol altra disciplina que provi d’explicar el funcionament de les coses, per elevació i gràcies a la mimesi: és identificant-nos amb el director de cinema jubilat, amb la vigilant del CIE o amb una Katherine Mansfield agonitzant de tuberculosi que escriu “Jo busco senyals de primavera” allà on només hi ha un final segur que ens tornem a connectar amb la nostra condició humana i sentim una mica de pau. Esplèndida Ali Smith, esplèndida primavera.