L'etern femení d'Andreu Gomila

Andreu Gomila

'La mesura de totes les coses'

Empúries. 182 pàgines

A partir d’una frase atribuïda al Protàgores de Sobre la veritat ("l’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són"), l’assagista, periodista, traductor, crític teatral i poeta Andreu Gomila (Palma, 1977) acaba de publicar una novel·la que recupera l’arquetip psicològic i el principi filosòfic de l’etern femení del Faust de Goethe per idealitzar el concepte de dona: La mesura de totes les coses. La novel·la surt després de dues obres importants de Gomila: el poemari Felanitx, guanyador del Premi Gabriel Ferrater 2020, i la traducció al català dels Alcohols de Guillaume Apollinaire. La mesura de totes les coses és un relat actual en què el narrador viu cinc relacions des d’una admiració radical cap a la dona que té al costat. L’Eva, l’Helena, la Judit, la Virgínia i la Paula són cinc dones que no només estructuren la novel·la en cinc parts i representen cinc tipologies de relació amorosa sinó que ajuden al narrador a construir-se com l’home que és ara.

El món canvia i les relacions també: Gomila abandona el mascle ibèric dominant i aposta per l’home que creu en la igualtat i la paritat. L’escriptora Llucia Ramis va ajudar Gomila a perfilar els personatges en aquest sentit, fent-ne una lectura de gènere. El títol, que també remet a un vers del poema Dona’m la mà del gran Joan Salvat-Papasseit, "tindrem la mida de totes les coses", informa de la mena de relacions que el lector trobarà al llibre: unes relacions tranquil·les, mesurades, vinculades als llocs on s’esdevenen i que sovint fan pensar en la incomunicació, la solitud i l’aïllament imperants a les grans ciutats. Els espais de la novel·la no són simples escenaris sinó autèntics protagonistes de les històries d’amor que s’hi desenvolupen i marquen el pensament dels personatges. Com diu David Castillo, "la força poètica és, com en la poesia de Gomila, la descripció d’ambients que esdevenen estats d’ànim". Unes vides quotidianes hiperactuals en plena vida urbana, una Barcelona volgudament decadent que reivindiquen aquell amor sublim dels romàntics alemanys del segle XIX; sublim però amb el desig sexual incrustat de manera inevitable tant en homes com en dones. Gomila demostra a La mesura de totes les coses que actualment el desig i l’amor són bidireccionals: no és només l’home qui pren la iniciativa.   

La descripció de l’ideal femení que el narrador eleva a la categoria de deessa contrasta amb la manera com parla de si mateix, ja sigui dirigint-se a un tu, en segona persona o bé com a narrador omniscient. Es considera un home sense voluntat amb un cos vulgar, magre i sense estridències, mentre l’Eva, per exemple, és la "dona bonica d’ulls transparents, rostre harmònic". El narrador parla d’una història personal plena de principis prometedors, de primers versos espaterrants però que s’esllangueixen, perden força així que avancen cap a una conclusió que no sap concloure: Gomila és un virtuós del llenguatge poètic. El cos, l’instint, parla amb més franquesa que la boca, en un moment històric dominat per l’exhibicionisme i la falsedat.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir La mesura de totes les coses a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.