Enmig de la tempesta

Sempre he sentit curiositat pels que arriben a l’escriptura procedents d’àmbits professionals allunyats de la lletra impresa. Txékhov era metge; Juan Benet, enginyer de camins; i la francesa Élisabeth Filhol (1965) ha sigut, entre altres coses, auditora i analista financera. Es comenta, en conseqüència, que escriuen des d’una zona diferent de l’experiència i que, si la literatura que fem és el que som, se’ls ha de veure el llautó.

No he llegit la primera novel·la de Filhol (La Centrale), ni la segona (Bois II), però sé que totes dues incideixen en ambients laborals. Mentre la indústria nuclear és el paisatge de la primera, aquesta tercera, Doggerland, gira al voltant de la investigació de les plaques tectòniques perquè fa referència a un desplaçament de la terra que unia el Regne Unit amb el continent.

Ara, segles i segles després, una virulenta tempesta s’aproxima a la ciutat danesa on dues persones que no s’han vist des de fa vint anys es dirigeixen per participar en un simposi científic: “Llançat com una baldufa a través de la conca del mar del Nord, el centre depressionari hauria d’abordar les costes escandinaves a la tarda. Quan s’hi acosti, el vent de component oest virarà cap al nord. Els més pessimistes preveuen que xucli l’aire fred polar estacionat a les portes de Noruega i que transformi instantàniament la pluja en neu i la tempesta en torb. Camioners i automobilistes quedaran atrapats. Marc Berthelot no està gaire preocupat, espera poder arribar a temps a Esbjerg. Ni per un moment li passa pel cap la possibilitat de quedar atrapat tota la nit”.

El Marc treballa a la indústria petroliera i fa vint anys que no ha vist la Margaret, la seva parella de quan era estudiant. Pel que fa a la Margaret, és professora en una universitat escocesa i ja té la maleta a punt per sortir de casa: “Però el que semblava una bona idea sobre el paper, recórrer dijous a primera hora els cent trenta quilòmetres que separen Saint Andrews d’Aberdeen i creuar el mar del Nord d’oest a est en setanta-cinc minuts de vol, ara sembla una decisió visionària, gairebé una victòria el fet d’haver-hi pensat, ja que la tempesta ha triat la mateixa trajectòria i en una franja horària idèntica”.

Talent, feina i voluntat literària

No estem acostumats a novel·les com aquestes, on passa ben poca cosa i l’escassíssima acció que se’ns ofereix resulta fins i tot prescindible. Aquí -amb excepcions- cada premi de narrativa que donen és una novel·leta lleugera més, ingràvida com una fulla aixecada pel vent. Una deriva preocupant que sembla no preocupar a ningú, per cert. Per contra, Doggerland pertany a la categoria de la bona narrativa. Hi ha talent, hi ha feina i hi ha voluntat literària. El que li falta, potser, és una mica d’emoció -diguem-ne trempera- perquè resulta massa prosaica i per captivar-nos una novel·la necessita sacsejar-nos.

A mi Doggerland m’ha fet pensat en Doris Lessing i en la seva narrativa una mica àrdua. I em va de meravella que justament fos Lessing qui digués que pensar que una obra literària ha de tractar sobre algun problema és una herència del realisme socialista, i no cal, perquè d’una manera o una altra les històries sempre il·luminen l’experiència humana. La Margaret i el Marc tenien una conversa pendent, com passa en tantes relacions mal resoltes que queden enrere en el temps i mai tenen una segona oportunitat: “La Margaret es gira cap a ell. Ell mira la carretera. A la pròxima cruïlla han de girar a l’esquerra, en direcció al centre”.

Doggerland il·lumina l’experiència humana perquè parla sense escarafalls de les raons més profundes i de les eleccions que fem a la vida. ¿Què hem de fer una vegada estem instal·lats en les nostres realitats, seguir igual o donar un cop de volant?