Literatura
Crítiques29/12/2023

Elogi de l'amor virtuós

Inèdita fins ara en català, aquesta novel·lassa de George Eliot aborda temes com la necessitat de mantenir una moral poderosa, el rigor de la justícia humana i l’escalf de la vida familiar

'Adam Bede'

  • George Eliot
  • Traducció de Joan Antoni Cerrato
  • Adesiara
  • 704 pàgines / 32 euros

Aquesta novel·lassa, obra de George Eliot –pseudònim de l’escriptora Mary Ann Evans (1819-1890)–, es divideix en sis llibres i compta amb un total de cinquanta-cinc capítols. D’aquests, n’hi ha un que no fa avançar l’acció, que no ens assabenta sobre els replecs de l’ànima dels personatges ni el signe dels seus pensaments, però que, en canvi, té un valor teòric altíssim. El títol del capítol no enganya: “En què la història fa una petita pausa”. Podria haver figurat al començament del llibre, a tall de prefaci. Però no, George Eliot ens el plantifica en la frontissa entre el primer terç de l’obra i el segon, quan ja ens hem familiaritzat amb els protagonistes de la història: “Sols aspiro a representar fidelment els homes i les coses que es reflecteixen en el meu esperit”. L’autora, doncs, es mostra partidària de la reproducció escrupolosa d’uns paratges i uns individus sense gota de prosàpia, que du a bon port sense cap afegitó d’una imaginació embellidora, ni “provar de fer aparèixer les coses més bones del que són i sense temor a res més que a la falsedat”. Aspira, doncs, a oferir-nos una pintura versemblant, corprenedora en la seva immediatesa, esborronadora en la plasmació de l’horror i la joia. I a fe que hi reïx! Charles Dickens afirmà que no tenia prou paraules per elogiar Adam Bede. El lector ho entendrà molt bé quan n’hagi girat la darrera pàgina.

Cargando
No hay anuncios

La història té lloc a l’Anglaterra profunda, en un llogaret de nom inventat: Hayslope. El protagonista, que dona títol a la novel·la, és un jove de bona aparença, alt i fornit, de ferms valors tradicionals, una mica encarcarat en la defensa de la seva moral. Fa de fuster, com el seu pare, Thias, i el seu germà Seth. De tant en tant, li toca fabricar una caixa de morts. L’acompanyarà un repartiment de personatges no gaire nodrit, però molt sucós: el rector Irwine, que encarna la justesa, no sols en l’àmbit religiós; el mestre Massey, un escèptic de pedra picada, un pèl massa càustic; la capritxosa Hetty, la noia de disset anys de qui Adam s’enamorarà bojament; el jove cavaller Arthur Donnithorne, que aviat serà l’amo de totes aquelles terres i que, a desgrat del seu càrrec, representa una figura molt allunyada de la d’un cacic. I Dinah, la jove i rigorosa metodista, mena de bona samaritana, que anirà agafant gruix a mesura que avança la història. Aquesta darrera se sent bé acompanyant els seus veïns i coneguts en el dolor.

La primera escena ja resulta memorable. Ens fa entrar al taller dels germans Bede, on “l’aroma de la fusta de pi, procedent d’un munt de taulons disposats en forma de tenda que hi havia a prop de la porta oberta, es confonia amb l’olor dels saücs, que estenien la seva neu estival a la vora de la finestra oberta de l’altre costat”. És un llibre que es flaira, perquè la naturalesa, amb el seu cicle immutable, sembla infondre una determinada manera de ser als protagonistes, entre ferrenya i conservadora (“La natura, aquesta gran autora dramàtica”). La citació inicial no pot ser més pertinent: uns versos del poema The excursion, de William Wordsworth.

Cargando
No hay anuncios

El secret de les nostres emocions

Adam Bede desplega una infinitat de temes: el respecte per la tradició, la necessitat de mantenir una moral poderosa, el rigor de la justícia humana, l’escalf de la vida familiar, retreta, i de la vida dels llogarets o la condició ineluctable del fat... També el que conté aquesta frase rodona, que al final cobrarà tot el sentit: “El secret de les nostres emocions no rau en el seu sol objecte, sinó en les relacions subtils amb el nostre passat”. En la línia argumental, desenvolupa una història d’amor que té, en la parella de protagonistes, Hetty i Dinah, i sense que elles en siguin gens conscients, les dues antagonistes en la paràbola: d’una banda, la jove banal i egoista, que representa la bellesa i la gràcia innata; de l’altra, la dona greu que simbolitza els valors intangibles de la bondat i el servei al proïsme –i que participa, també, de la bellesa física, bé que tothora es proposi de velar-la: “Sempre percebem que aquestes belleses sorgeixen d’un sentiment diví”–. Il·lustren les dues cares de l’amor: l’amor foll –esglaiador, romàntic– i el virtuós –madur, nodridor–. La història, que se’ns va imposant sense entrebancs, de cop ens presenta un formidable gir de guió, com en diríem en llenguatge cinematogràfic. A partir d’aquí, tot canvia i els fets es precipiten.

Cargando
No hay anuncios

“A què és degut que els poetes hagin dit tantes coses sobre el nostre primer amor i tan poques sobre el que ve més tard”, es pregunta el narrador, que de tant en tant treu el cap en el relat, com si reclamés per a si mateix tota l’autoritat que li confereix el paper de demiürg (i que, algun cop, fins s’emociona!). Al final, triomfarà l’amor virtuós, perquè, entre altres guanys, acostuma a tresorejar el de l’experiència del dolor: “Un amor tan profund que les seves arrels no podrien ser mai arrencades [...], perquè era el desenrotllament d’aquella vida més completa que li havia donat el coneixement del dolor intens”. Un llibre molt bell!