Un amor prohibit a París

BarcelonaL’any 1921 l’escriptora Edith Wharton (Nova York, 1862 - Saint-Brice-sous-Forêt, França, 1937) va merèixer el premi Pulitzer per la novel·la L’edat de la innocència, que Martin Scorsese duria al cinema amb un repartiment de luxe. Havia triomfat ja a principis de segle i poc després s’havia traslladat definitivament al Vell Continent, que l’havia enamorat en successives estades. Va deixar enrere la vida americana i es va submergir de ple en la vida dels exiliats nord-americans de classe alta. Fins i tot va tenir pis a París i també casa a la bella Provença.

Justament a París està ambientada Madame de Treymes, la història d’una dona separada a qui fa la cort un company d’infantesa. Tots dos són novaiorquesos i han topat a Europa amb uns costums més convencionals que els seus: el marit no vol concedir-li a ella el divorci, que encara estava molt mal vist. John Durhan aspira a seduir la Fanny Frisbee –de casada, Madame de Malrive– i, tot i les circumstàncies adverses, no es fa enrere. Recórrer a la cunyada d’ella, Madame de Treymes, li sembla una manera de sacsejar el tauler de joc i desenrocar la situació.

Les expectatives no semblen bones i la mare de l’enamorat –un enamorat maduret, per cert– ho sap prou bé: “La senyora Durham hauria preferit, sens dubte, que el seu únic fill –tot i que ja li havien sortit els primers cabells blancs– hagués triat una Fanny Frisbee i no una Fanny de Malrive, però a causa de la seva actitud vital, ingènua i bondadosa, es va entregar generosament al somni del rescat i rejoveniment del seu fill, i es va dedicar sense reserves a mantenir encesos els ànims de la Fanny sense pensar gens en ella mateixa”.

Una obra de joventut plena de converses subtils

L’ambient de l’aristocràcia en què es mouen els personatges no és tan lluït aquí com en altres obres seves. No hi ha grans festes, ni balls espectaculars, però sí visites a domicili, basars de caritat i trobades amb intencions tàctiques. Madame de Treymes és una obra menor, una obra de joventut –va ser publicada l’any 1907–, tanmateix és molt Wharton. Hi ha converses subtils, moments en què és millor creure el que no es diu, i segones i terceres intencions.

Aquell París al qual la mateixa autora es va traslladar per viure una segona vida va ser el destí preferit dels nord-americans rics a les primeres dècades del segle XX. Era encara la capital del Grand Tour, que passava també per Itàlia i per altres idealitzats indrets del Mediterrani. El xoc entre la societat benpensant i els nouvinguts era un molt bon material literari per a les trames que li agradava ordir.

Wharton s’havia divorciat del marit, duia una vida emancipada i en les seves obres es va dedicar a criticar la vida estreta a què estaven condemnades les dones del seu temps. La pugna entre antics i moderns encaixava molt bé en els seus objectius. ¿Aconseguirà Durham el seu propòsit?, ¿es podrà deslliurar Fanny del seu marit antiquat?, quin paper hi jugarà Madame de Treymes? Anys més tard, quan aquí ja patíem els estralls de la Guerra Civil, Edith Wharton va morir en aquelles terres franceses que tant estimava.