Dos mons paral·lels

Poques personalitats tenen la formació acadèmica i el reconeixement internacional de Ferran Requejo. Des d’aquest ascendent incontestable, el catedràtic de ciència política de la UPF ha assumit en els últims anys un inequívoc compromís amb el procés sobiranista català com a expert i com a publicista.

El primer vessant s’ha concretat en la seva participació activa al Consell Assessor per a la Transició Nacional; el segon, en una redoblada presència als mitjans de comunicació, especialment com a articulista. El tren de les 17:14 aplega, precisament, una tria d’aquestes col·laboracions en premsa -principalment a La Vanguardia i l’ARA, entre la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010 i els últims esdeveniments de desembre del 2016-. Per dotar de més coherència la selecció, Requejo hi inclou, a més d’una presentació introductòria i una coda oracular, un petit text contextualitzador respecte del marc català i internacional per a cadascun dels quatre capítols cronològics en què s’organitza el llibre: fins a les eleccions del novembre del 2012, fins al procés participatiu del 9-N, fins a la victòria de la coalició electoral Junts pel Sí i fins a les portes del 2017.

Requejo fa una crítica demolidora de les mancances democràtiques, especialment pel que fa al reconeixement de la diversitat nacional, cultural i lingüística, d’Espanya. Des de l’autoritat de la seva expertesa, descriu el model constitucional defensat pels grans partits espanyols com a creixentment uniformista, agressivament nacionalitzador i escassament reformable. “Només des del consens que a l’estat espanyol hi ha un dissens profund de conceptes i valors relacionats amb el pluralisme nacional [...] resultaria possible resoldre el tema de manera compartida”. Convençut, però, que el federalisme ha mort, la seva aposta és la secessió.

Pel que fa a Catalunya, sobta el seu alt encert per ensumar les giragonses del Procés, així com una certa benevolència cap a actors i actuacions sobiranistes. Algunes de les limitacions del present i moltes de les incerteses del futur són bandejades amb la força de la voluntat (serem “el país del benestar càlid”) més que no amb arguments raonats. Sotmesos al contrast de l’actualitat, els horitzons d’un referèndum “decisiu i incontestable”, amb garanties i legitimitat suficients, o d’una secessió unilateral amb ressò internacional semblen complicar-se. L’única certesa de la situació política és l’evidència que les dues parts viuen, de moment, en mons paral·lels.