Què ha donat de si l'alcohol en la història de l'art i la literatura

Continuant amb la sèrie de publicacions sobre la transcendència artística i literària del món del vi, Vibop Edicions ens forneix un opuscle d’Enric Satué sobre la presència del vi i altres licors en la història de l’art.

Satué, llegenda viva del disseny a Catalunya, ha dut a terme una perquisició selectiva. No només ha recopilat testimonis sobre el tema que l’ocupa –sobretot de l’art contemporani–, sinó que ha remenat, ací i allà, referències a la presència del vi entre escriptors i artistes d’arreu. És així com, abans d’entrar pròpiament en matèria, ens recorda la importància de l’alcohol en la poesia –i la vida– de Joan Vinyoli, per exemple. L’autor d'El callat va deixar dit que “beure vi és mitja vida”. Però és que ja Josep Carner, al poema “Els raïms immortals”, d'Els fruits saborosos, parlava del “vi sublim”, o més recentment Vicent Andrés Estellés defensava la postura clàssica de l’embriac tenaç: “Beure en solitari/en un racó del menjador”. Tot això per no parlar, per fer una excursió transatlàntica, de les lletres per als tangos que va escriure Santos Discépolo, com ara: “Esta noche me emborracho bien/me mamo bien mamao!/pa’ no pensar”. Tot va començar, potser, amb el Gènesi. Noè, al capdavall, ja va recórrer al sublim recurs alcohòlic: “I va beure vi i es va emborratxar i desvestir al bell mig de la tenda”. I és paraula de Déu.

Tots aquests testimonis serveixen Satué per situar el tema pròpiament pictòric. El seu recorregut comença amb el gran Velázquez i el quadre “Els borratxos”. En realitat aquesta composició tenia per nom original “Una història de Bacus coronant els seus confrares”, però el públic, ja se sap, adaptava de seguida la mitologia a les escenes consuetudinàries més habituals. Segons Ortega y Gasset aquesta és “la única escena de vino entre las importantes pinturas españolas”. I és estrany, perquè en la literatura anomenada picaresca (segles XVI-XVII), l’embriaguesa era un leitmotiv constant i celebrat.

Siga com siga, Satué empelta de seguida la pintura de Velázquez amb els renovadors francesos de finals del XIX. És així com es refereix a “El bevedor d’absenta”, d’Édouard Manet, “En un cafè”, d’Edgard Degas o “El bevedor”, de Paul Cézanne. Al seu volum, Satué no inclou els quadres originals, sinó recreacions producte de la seua ploma. Per dur a terme aquestes variacions sembla seguir el consell del mateix Cézanne: “Tot en la naturalesa es modela d’acord amb esferes, cons o cilindres. Cal pintar sobre la base d’aquestes figures simples”.

Tot canvia radicalment amb l’aparició del cubisme. “L’ampolla de Pernod”, de Picasso o “L’ampolla d’anís”, de Juan Gris, distorsionen la imatge real en una projecció que ara anomenaríem pixelada. L’anís de Gris, per cert, és el celebèrrim Anís del Mono, la marca fundada pels germans Bosch i Grau en 1968 a Badalona, il·lustrada i batejada a partir d’una ambigua lectura de les teories de Darwin.

Menció singular mereix l'“Ampolla de vi”, de Joan Miró, una peça certament insòlita en la trajectòria d’aquest pintor. A l’extrem esquerre de la composició, i surant entre elements característics de l’estètica mironiana, un formidable botellot amb la paraula “vi” per tota etiqueta colpeja l’ull de l’espectador i el fa pensar en com la violència del raïm provoca els nèctars més deliciosos.

D’una manera o altra, el vi –l’alcohol– ha seduït els artistes. El vi o, millor dit, el recipient amb què se sol proveir. Potser perquè, com va dir Umberto Eco, hi ha certs invents que no s’han superat. El semiòleg italià citava el llibre, la cullera, el martell, la roda o les tisores. I Satué hi afegeix l’ampolla de vidre. Que glòria tinga.