Una dona emancipada en un poblet perdut dels Estats Units

De petita, l’escriptora nord-americana Willa Cather (1873-1947), guanyadora l’any 1922 del Premi Pulitzer, va viure en un ranxo de Nebraska, al bell mig del continent americà, i això li va permetre conèixer la vida dels pioners, aquella que els i les que formen part de la generació del baby boom vam entreveure en les pel·lícules que passaven a la tarda per televisió quan només hi havia dos canals. Les novel·les ens serveixen, entre moltes altres coses, per retratar temps que no hem viscut. El talent de Willa Cather i la seva prosa àgil, sense floritures ni cascavells molestos, ens porta a aquell ambient.

Llegint Una dona perduda ens endinsem en aquella realitat de pobles i petites ciutats crescuts gràcies a l’arribada del ferrocarril, on els hiverns eren llargs i l’existència no sempre fàcil. La protagonista és la Marian, una dona atractiva procedent de la càlida Califòrnia que destaca en aquell ambient de normes rígides, socialment encarcarat. Està casada amb el capità Forrester, un home respectat per tots i a qui estima, però aquell lloc l’avorreix profundament. “Ja veus que aquí no tinc res a fer. No puc fer exercici. No sé patinar; a Califòrnia no patinàvem, i tinc els turmells febles. Sempre he ballat, a l'hivern; a Colorado Springs es balla molt. No t’imagines com ho trobo a faltar”,

Lluitar amb els desitjos insatisfets

A Willa Cather sempre li va interessar la posició que les dones ocupaven al món i aquí ho deixa ben clar. Què fa una dona a qui li toca viure en un lloc en el qual a les dones només correspon un discret segon pla si es vol alguna cosa més? “Quan la senyora Forrester et mirava, de seguida t’adonaves que queies al seu encanteri. Era una cosa instantània, que traspassava les cuirasses més gruixudes". Sweet Water és el nom del poble on viuen i no resulta fàcil tenir-hi un futur prometedor, ni tan sols rebre visites mínimament interessants.

El jove Niel Herbert observa la Marian amb una barreja d’admiració i curiositat, i de la seva mà ens endinsem en la vida d’aquella esposa atenta que lluita aferrissadament amb els seus desitjos insatisfets. Funciona bé en la narració, aquest punt de vista extern que il·lumina l’escena fragmentàriament i deixa en la foscor allò que el noi desconeix. El Niel és el nebot del jutge del poble i, com ella, se sent atrapat. Té la sort de comptar amb l’estima de la senyora Forrester i la va a veure sovint a la casa del turó. Aquella dona l’intriga. La considera un exemple de virtuts, fins que descobreix que no ho és tant. Ha rebut la visita d’un home aprofitant l’absència del capità i el Niel pateix una decepció.

Perquè tampoc els joves prometedors estaven en aquells anys preparats per lidiar amb l’emancipació femenina, un element exòtic en aquella estructura inflexible on els desitjos gairebé sempre eren condemnats a apagar-se abans de néixer o, en els casos més afortunats, a aletejar tan breument com les ales d’una papallona. En el cas de la Marian, qui guanyarà, el seny o la rauxa? “Quan estic tota sola aquí durant mesos i mesos, faig plans i rumio”, diu.