La destrucció d'una família tocada per la sida

CampanetL’oncle d’Anthony Passeron (Niça, 1983) va ser un dels primers malalts diagnosticats de sida de França i del món. A Els fills adormits, la seva primera novel·la, dona veu als secrets i els traumes de la seva família i allibera els fantasmes que, com corcs avergonyits o com tabús infecciosos, la destruïren en el passat i encara avui la turmenten.

Reconstrucció del passat domèstic i, alhora, anàlisi de l’impacte de la sida en la societat francesa i mundial, el llibre es desplega mitjançant una estructura doble i alterna. D’una banda, hi ha la història dels avis de l’autor, del seu pare i del seu oncle, que s’enganxa a l’heroïna i s’infecta de sida i a poc a poc ho perd tot. D’una altra banda, hi ha la dramàtica aventura clínica de la descoberta del virus i de com la comunitat mèdica l’investiga per entendre’l i curar-lo. És una estructura senzilla, quasi mandrosament mecànica –capítols curts, concisos i intensos–, però d’una efectivitat narrativa i comunicativa inapel·lable.

Els dos plans es complementen a la perfecció. Mentre que en uns capítols se’ns mostren les tribulacions d’una família de poble, humil i treballadora, que va prosperar gràcies al negoci d’una carnisseria però que ara (inicis dels 1980) ha quedat terriblement trastocada pel fet inconcebible que el seu primogènit es drogui i robi –tan inconcebible, que ho neguen fins al final–, en els altres capítols assistim a la cursa contrarellotge d’uns pocs sanitaris lúcids en la lluita contra el virus.

El desemparament dels primers malalts

Passeron és bo quan descriu l’addicció del seu oncle Désiré –l’heroïna com un forat negre que xucla tot el sentit, com un capatàs que esclavitza tots els propòsits, com un present insaciable que engoleix tots els futurs– i també quan reconstrueix, tant des del punt de vista mèdic i sociopolític com íntim, l’esclat i l’evolució de l’epidèmia. Tot plegat és tan apassionant com espantós: el desconcert impotent dels sanitaris que s’hi interessen i la negligència i els prejudicis dels que no es volen dedicar a “una malaltia de ionquis i homosexuals”; el desemparament abatut i terroritzat dels primers malalts; la frustració de tants assaigs clínics fallits i tants diagnòstics errats; la lenta presa de consciència general sobre la gravetat de la malaltia; l’estigmatització i la ignorància que fins i tot convertiren els malalts en culpables...

L’autor, que posa al centre del llibre els silencis entre els quals ha nascut i crescut, escriu per reparar greuges, corregir errors i recuperar memòria. Però Els fills adormits, sobretot, és una novel·la perquè, més enllà de la història mèdica del virus, és més una reconstrucció especulativa o imaginativa que no pas fàctica del que va passar. Vull dir que Passeron no ha pogut recollir gaires testimonis i, a part d’uns quants vídeos domèstics i d’uns pocs informes hospitalaris, no disposa de materials documentals.

La primera part se centra sobretot en l’oncle de l’autor, Désiré, i és devastadora. La segona part se centra en l’Emilie, la filleta de Désiré i de la seva dona també ionqui i infectada, i que va néixer sent portadora del virus. En acabar la primera part i adonar-se que n’hi ha una altra, dedicada al nadó infectat, el lector creu –o espera– que tot el que fins ara ha estat desesperació i mort passarà a ser esperança, cura, vida, salvació. Però no. Durant molts d’anys –massa anys–, els malalts de sida no van tenir dret a cap esperança i només comptaren amb l’amor afligit i lleial dels seus més estimats. Amb aquest llibre alhora emocionant i cerebral, intensament humà i curosament pedagògic, Passeron ho explica bé, tot això. Els fills adormits té la virtut de tractar uns fets horrorosament dramàtics amb meticulositat i contenció, i és d’una sobrietat paradoxalment commovedora.