Abans de mirar d’anar a l’entranya d’aquesta obra fascinadora, em cal dir una cosa: feia temps que no trobava un desplegament de geni tan gran! Aquest títol, immens de mida i realització, tanca la trilogia que va començar El furgatori (2006) i que va continuar El romanço d’Anna Tirant (2012). Geni, talent i intel·ligència compositiva. Són poemes, especialment el que presento, que es comenten a ells mateixos. I aquest últim, que comenta (i de quina manera!) la tradició literària catalana i la universal. En el primer, Pedrals ja es referia al poble mític de Bolló i a la figura reverenda del Quim Porta, una mena de mentor (el qui em porta ), o potser de llevadora de l’estre, del personatge-poeta Josep Pedrals; ànimes, tots dos, d’aquest darrer lliurament, un monumental poema-novel·la-assaig. A El furgatori, Pedrals editava Porta. A El romanço, mestre i deixeble discutien, entre altres qüestions, a propòsit de la novel·la protagonitzada per l’Anna Tirant (què ens resta, sinó anar tirant!). En el d’ara, recapitulació i enlairament definitiu de la sèrie, Quim Porta s’ha fet fonedís per sempre, bé que tot al llarg del llibre en sentirem la presència, indefectible, en forma de recerca, però també de desolació de la quim era -dels integrants, en definitiva, de la seva escola.

Un viatge il·luminador

Es tracta d’una obra quimèrica, sí, d’una ambició inoïda, col·lecció d’esclats d’un foll. Mentre la llegia, em vaig afigurar que Pedrals encontrava Ramon Llull i, reptador, li proposava de reescriure, amb llum d’avui, una part de la seva obra, i titular-la El llibre de Micky Amat. ¿Què fa, però, el poeta? Presenta una mena de novel·la enciclopèdica que discorre lúcidament sobre qüestions de poètica: “I el poema no seria res més que això: l’inici i la meta d’un viatge per les possibilitats lingüístiques”; però també sobre qüestions morals diverses i altres assumptes d’abast general. Quim Porta no hi és, però hi ha, presidint-ho tot, un misteriós artefacte: l’Apotropaica Catalanensis, una mena de Sant Grial per als personatges de la ficció, que són, a banda de Pedrals, que ens ho reporta tot en primera persona, la seva enamorada -i contrapunt- Carmina Figurata i la parella formada pels amics Ventura Astruc (Astructura) i Maties Galí (Galimaties). També hi ha els dolents, propietaris del pis llogat per aquests dos últims, que tempten la Carmina, llibretera de vell, amb ofertes impossibles. M’han recordat els dos guardians de The witnesses, el poema d’Auden.

Tot això, però, només és una carcassa novel·lesca. El lector -que rep el nom d’Ull de la Providència- seguirà la intoxicació dels personatges (alcohol de diversa graduació, sobretot ratafia; però també alguns àcids), que acabaran tancats en un pis minúscul format per un laberint de cambres inacabables, dissertant sense aturador. No en sortiran, d’aquest habitatge-text, i fins dos d’ells hi deixaran la pell, un exemple de la brillant teorització del relat que jalona aquesta novel·la crepuscular de Bolló dividida en deu misteris (que homenatja i enterra, alhora, Quim Porta). Així, aquesta enlluernadora antologia poètica, si tingués una veu no metafòrica, diríem que arriba a uns aguts esfereïdors. Pedrals compon unes poesies bellíssimes, cançons de beure i veure-hi clar, que de vegades són pastitxos genials (com el del sonet Plou, de Carner, que aquí es torna neu). Hi ha rigor i ironia: la Carmina amonesta Pedrals i el titlla, entre altres coses, de “catedràtic de superfície i pintoresquisme”; és a dir, de formalista. “Jo et burxaré tant com calgui perquè arribis a l’essencial”. Com si una forma tan preciosista no pogués contenir crues raons lúcides! També el personatge Pedrals ironitza sobre ell mateix: “Ja es perd pols: josep pedrals”.

La lliçó final és que el jo de l’autor (ah, Foix!) no pot sinó aspirar a dissoldre’s en l’obra: “Ser literatura per poder-me difuminar”. Dos dels quimèrics fan malves. I en Pedrals, per la barreja de substàncies ingerides, no pot deixar d’evacuar. Una broma colossal, un text majúscul: una autèntica follia.