La denúncia de Han Kang contra l'oblit

Aquesta és la darrera novel·la traduïda al català de la guanyadora de l'últim premi Nobel de literatura, l’escriptora sud-coreana Han Kang. Un llibre que es relliga amb tots els de l’autora, però especialment amb Actes humans, perquè també indaga –amb tanta força com delicadesa– en el passat traumàtic de la història coreana. En aquest cas, l’episodi sagnant que batega al fons de tot plegat és una matança que es va produir a l’illa de Jeju, a la zona més septentrional del país, en la qual van morir assassinades més de deu mil persones. Va ser una autèntica barbaritat perpetrada per policies i militars contra un aixecament popular de camperols que rebutjaven la divisió de Corea en dos països. Era el 1948, i alguns historiadors situen aquest episodi com un dels prolegòmens de la Guerra de Corea, que va començar al cap de dos anys. No cal dir que tota la massacre es va produir amb el coneixement de l’exèrcit dels Estats Units, que ja controlava el territori.

Han Kang explica una microhistòria per fer aflorar els traumes de la Història en majúscula. L’amistat entre dues dones que fa anys que col·laboren per fer documentals és l’esca que encén la trama: la narradora del llibre rep un missatge per anar a ajudar l’amiga, que es troba hospitalitzada. S’ha tallat tres dits mentre treballava la fusta i li demana que vagi a casa seva a salvar el periquito que ha hagut de deixar sense menjar ni aigua quan els veïns se l’han enduta a l’hospital. El trajecte que farà la narradora per arribar a casa de l’amiga, que és a Jeju, sota una tempesta de neu terrorífica, només serà el prolegomen necessari per adaptar el cos i l’ànima –dues entitats que, per a Han Kang, són gairebé la mateixa– a la tragèdia que descobrirà un cop s’instal·li a casa de l’amiga i comenci a descobrir-hi els secrets que hi ha arxivats.

Com podem ser tan cruels els uns amb els altres?

El periquito és mort, és clar. No ha aguantat tres dies sense menjar ni aigua, i el primer que fa la narradora és donar-li una sepultura digna, dins d’una capseta i sota la neu que no para de caure a fora, al peu d’un arbre. Aquest enterrament funciona com a contrapunt de tot el que vindrà després. Els meravellosos paisatges rocosos de l’illa de Jeju, les platges i les muntanyes que visiten més de quatre milions de turistes l’any, van ser l’escenari d’un seguit d’execucions sumaríssimes, durant les quals les persones eren afusellades per l’esquena i després llençades al mar. Han Kang és una escriptora que treballa aquesta escissió fonamental: com podem ser tan cruels els uns amb els altres? I com pot un mateix espai ser l’escenari de la mort i de la vida? Com es conjuminen el dolor i la bellesa?

L'escriptora treballa perquè els morts es comuniquin amb els vius, no de forma esotèrica, sinó gairebé material, i per això qualsevol os o resta humana, qualsevol trosset de paper on algú que ara és mort hagués escrit alguna cosa és prou per mirar de tibar el fil i recuperar-ne la història. El més admirable d’aquesta escriptora és que tracta temes que ningú abans no ha tractat, en la literatura coreana, i s’hi enfronta amb una literatura que sembla que només parli de flocs de neu, espelmes enceses en la foscor i fils d’or. Són elements que semblen tous, i potser poc adients a la duresa dels temes que tracta l’autora, però és precisament en l’espai petitíssim que deixa l’esperança, que Kang enquibeix tot allò que ella creu que val la pena salvar: l’amistat entre dues dones, l’amor entre els familiars que es busquen sense treva fins i tot quan ja no hi ha cap esperança de trobar res ni ningú amb vida, el desig de donar sepultura a un trosset d’os que potser va pertànyer a un oncle mort... Tot això són motors silenciosos d’una potència que sobrepassa, de molt, qualsevol odi.