La densitat existencial i emotiva de la quotidianitat

Amb la poesia passa com amb l’art contemporani. Des que les avantguardes van fer volar pels aires les convencions del gènere, qui més qui menys se sent capaç d’escriure un poema -en vers lliure- i de crear una obra d’art -una pintura abstracta, una peça conceptual- sense conèixer la tradició -per relacionar-s’hi com vulgui: amb afany continuista o des del rebuig- i sense dominar els rudiments de l’ofici.

Tom Wolfe va resumir molt bé els canvis que això ha provocat al seu llibre La paraula pintada. Wolfe hi explicava que, en el passat, l’art havia estat una qüestió de “veure per creure” (és a dir: calia veure una obra per creure en les seves virtuts o qualitats), però que durant el segle XX, gràcies a la preeminència que va agafar la teoria en detriment de la tècnica, l’art es va convertir en una qüestió de “creure per veure” (fins al punt que avui n’hi ha prou de creure que una obra és bona per entendre o acceptar que ho és).

La mateixa fórmula es pot aplicar a la poesia. Com és obvi, els malentesos de prestigi i les impostures impunes que tot això ha generat són enormes. I impossibles de solucionar, ni tan sols per part de la crítica, impotent i desbordada. Personalment, una brúixola m’orienta a través de la confusió poètica actual. Sé que estic davant d’un poema valuós si és singular, si té consistència com a artefacte verbal i si té precisió expressiva, tres qualitats aplicables a qualsevol tipus de poema, des del més hermètic fins al més assequible, des del més tradicional fins al més trencador. Segons aquesta brúixola, l’obra del nord-americà Ted Kooser (Ames, Iowa, 1939) és plena de poemes valuosos, o això es dedueix de la lectura de L’ocell matiner i altres poemes (El Gall Editor, 2017), una selecció de trenta-un poemes que ens arriba en una excel·lent traducció feta pels també poetes Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana. Al pròleg del volum, en edició bilingüe, els traductors expliquen que l’obra de Kooser és força variada, i que ells han optat per introduir-lo al lector català agafant poemes del seu llibre “més conegut i reconegut”, Delights & Shadows (Premi Pulitzer 2005), i del seu llibre més recent, Splitting an order, del 2014.

En general, són poemes que parlen de les vides quotidianes i senzilles de la gent normal amb qui el poeta conviu. No en parlen, però, amb la senzillesa superficial, òbvia i condescendent d’una certa poesia de l’experiència. Al contrari: els millors poemes de Kooser són d’una densitat existencial plena de lucidesa i d’emotivitat, i s’imposen al lector sense haver de recórrer a l’ortopèdia de cap tipus de pirotècnia intel·lectual ni retòrica. Kooser en té prou redimensionant metafòricament un objecte familiar -un pot de botons, un tauler d’eines, uns rodets de pesca, una taula de cuina- o descrivint una situació banalment dramàtica -els gestos dels assistents a un funeral, les passes d’una malalta de càncer- per expressar d’una manera diàfana els misteris impenetrables del pas del temps, de la vida i de la mort.

En aquest sentit, són extraordinaris els dos poemes dedicats a la mare i al pare, el d’ella escrit quan fa només un mes que és morta, el d’ell quan ja fa vint anys. D’una emotivitat intensa però continguda, que es transvasa en la musicalitat parsimoniosament discursiva però segura de les paraules, els dos poemes aconsegueixen insuflar vida a la dolorosa absència de dos éssers estimats irreemplaçables. Poeta de poemes més que no pas de versos, Kooser també és capaç de fabricar imatges d’una expressivitat plàstica suau però formidable, com quan diu que els assistents a un funeral “parlen en veu baixa, com piles de fulles”. Un molt bon llibre.