Qualificar de novel·la El rey recibe, d’Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), és imprecís i potser empobridor. Més ajustat seria dir -i que quedi clar que per a qui escriu aquesta ressenya no hi ha jerarquies entre gèneres- que és una novel·la empeltada de crònica històrica, en què uns materials estrictament de ficció es barregen de manera indestriable amb uns altres materials extrets de la realitat dels països i l’època (l’Espanya del tardofranquisme i els EUA dels anys 70) en què es desenvolupa la trama. No és en va que l’obra s’ha anunciat com la primera part d’una trilogia, titulada Las tres leyes del movimiento, “que recorrerà els principals esdeveniments de la segona meitat del segle XX”.

Hi ha un argument pròpiament novel·lesc, és clar. A finals dels 60, el jove periodista Rufo Batalla rep l’encàrrec de cobrir les noces que s’han de celebrar al mallorquí Hotel Formentor entre un príncep bàltic -que viu exiliat perquè el seu país està ocupat pels soviètics- i una presumpta senyoreta de l’alta societat. A partir de la relació que Batalla estableix amb l’estrany príncep, es van desplegant tot un seguit d’esdeveniments i de malentesos que duen el protagonista a convertir-se en el director d’una revista frívola a l’agitada Barcelona de finals dels 60 i, més tard, a treballar a Nova York. Com que el protagonista i narrador és un jove discret i inconstant, existencialment asèptic, que sol deixar-se endur per les circumstàncies -una figura habitual en l’obra de Mendoza-, és un observador perspicaç i un testimoni atent.

Remembrances instructives

És a través de la seva condició de testimoni itinerant que ficció i realitat es barregen. Amb això vull dir, per exemple, que els personatges no paren de tenir diàlegs sobre temes d’actualitat. Aquests temes tant poden ser les revoltes estudiantils com la Guerra del Vietnam, la presidència de Nixon o la reformulació del concepte d’art instigat per les neoavantguardes dels 70. També em refereixo al fet que el narrador dedica una part substancial de les seves intervencions a rememorar amb un afany instructiu, com si es tractés d’unes memòries, aspectes significatius i emblemàtics del passat col·lectiu, per exemple, els canvis provocats en el periodisme espanyol per la nova llei de censura impulsada per Fraga, o l’impacte festiu de l’alliberament sexual entre els més joves, o l’enriquiment cultural que va comportar el desembarcament a Espanya de la cultura pop anglosaxona.

També és històricament rellevant que Mendoza doni veu a una profusa galeria de personatges que li serveixen per definir l’època des d’uns paràmetres ideològics que tant poden ser marginals com predominants. Així, sentim els parlaments d’un falangista rabiós, d’una autoritat religiosa d’un país de l’Est que fa gala d’un reaccionarisme premodern, d’un funcionari espanyol que veu l’estat com una maquinària administrativa perpètua i immutable, d’un gai que després de tota una vida per fi pot sortir de l’armari, d’un artista contracultural que es defineix en oposició a la societat de consum i els valors burgesos... També molts dels escenaris fan la funció d’ atrrezzo amb substància i serveixen per explicar l’evolució històrica, sociocultural, econòmica i moral d’un temps i d’un país: l’Espanya que s’obre al món mitjançant el turisme de masses, la Barcelona que s’espolsa la grisor franquista, la Nova York que passa de ser una ciutat perillosa i bruta a convertir-se en la capital del món...

Igual que passa a la novel·la picaresca o cervantina, l’argument resulta una mica erràtic i la consistència del conjunt fa un efecte descosit. En última instància, però, res d’això no és un problema perquè Mendoza domina a la perfecció les eines bàsiques de l’ofici de narrador: el to, el ritme i l’estil. El rey recibe està escrita amb prosa límpida i precisa, caracteritzada per una riquesa lèxica sense exhibicionismes i banyada per una picardia intel·lectual i una ironia refinadíssimes, que permeten a l’autor fer equilibris entre la caricatura gràcil i la humanitat veraç. És la novel·la d’un autor que continua en forma.