El problema dels tres cossos és un thriller escrit per l’escriptor xinès Cixin Liu (Yangquan, 1963) i l’excel·lent entrada a una de les trilogies més interessants dels darrers anys, que ens mostra com podria ser el primer contacte amb extraterrestres i com de complicat arribaria a ser construir un pont que permetés una coexistència pacífica. El relat de Liu barreja amb excel·lència la filosofia oriental, la historiografia i la física teòrica. Per situar el títol: en el camp de la mecànica orbital, el problema dels tres cossos consisteix a determinar el moviment que seguiran tres cossos puntuals sotmesos només a la seva mútua interacció gravitatòria, si són conegudes les posicions i velocitats dels cossos en un moment inicial. El cas és que el problema no té una solució definitiva. Liu construeix Tristolaris, un planeta habitat del sistema estel·lar ternari que, atesa la seva òrbita irregular al voltant de les tres estrelles que l’envolten, pateix contínues catàstrofes naturals, climàtiques i geològiques impossibles de predir.

El pensament creatiu de Liu està molt influït per Isaac Asimov, Arthur C. Clarke i Lev Tolstoi. Com ja va fer Asimov, Liu és també un divulgador que vol i pot delectar la seva audiència gràcies a la seva prodigiosa imaginació arrelada en un sòlid coneixement de les noves tecnologies i de les ciències de la física. Al costat de la ciència tradicional, El problema dels tres cossos planteja profundes implicacions socials en les quals l’autor revela els principis de la sociologia còsmica, una protociència sobre les lleis de supervivència de l’Univers. Per això, els tristolaris compten amb un nivell de tecnologia més avançat que els humans i consideren la supervivència la seva prioritat fonamental. Han desenvolupat una societat totalitària i un sistema moral completament diferent del de la Terra. Dins el terme tristolaris ressona, en efecte, el clàssic de ciència-ficció Solaris (1961) de l’autor Stanislaw Lem, que planteja si un planeta orbitat per dos sols podria sostenir l’evolució de la vida. Liu amplia el repte i introdueix un tercer sol a l’equació.

Comunicar-se a través d'un videojoc

Narrada en dues èpoques temporals diferents, la història comença durant la salvatge Revolució Cultural xinesa, l’any 1967, moment en què els comunistes van executar científics i intel·lectuals contrarevolucionaris, mentre els Estats Units i la Unió Soviètica busquen vida extraterrestre. Coneixem la Ye Wenjie, una jove i brillant astrofísica que és testimoni de la mort del seu pare científic en mans de la Guàrdia Roja, un fet que li altera la vida per sempre. Aviat, una civilització alienígena a punt de la destrucció capta el senyal i comença a plantejar el desembarcament a la Terra. Durant els anys següents les dues civilitzacions es comuniquen amb un mètode insòlit: un videojoc virtual ple d’història i de filosofia que porta per nom el títol de la novel·la. Però a mesura que els extraterrestres van guanyant els terrícoles, es formen diversos bàndols: alguns estan disposats a donar la benvinguda a aquests éssers superiors i ajudar-los a fer-se càrrec d’un món corrupte, i d’altres es preparen per lluitar contra la invasió. I aquí entra el primer dilema filosòfic que ens dispara Liu: la humanitat, es mereix la salvació o l’extinció? En el present, en canvi, el narrador és Wang Miao, un científic que estudia els nanomaterials i que de sobte es veu immers en una investigació per descobrir qui hi ha darrere de les nombroses morts de científics dels últims temps.

El problema dels tres cossos no és una novel·la de ciència-ficció convencional: de fet, és un punt d’inflexió dins el gènere. Els personatges són responsables de les seves històries, no hi ha protagonistes (excepte la història i la ciència) que vehiculin la història, sinó que cada personatge exerceix la seva funció de manera freda i distant amb el lector, no trobem naus espacials ni futurs distòpics, no hi ha suposicions ni pots pensar que intueixes res: tot és una sorpresa (i de vegades pertorbadora). És cert, també, que la darrera part de la novel·la reclama, gairebé, un doctorat en física, en matemàtiques o en astrofísica, tot i que cal aplaudir i agrair la gran quantitat d’exemples aclaridors que Liu ens regala. Com que el gran tema de la novel·la és la crítica mordaç a l’ésser humà –que destrossa tot el que l’envolta pensant que el món li pertany–, els tecnicismes i la densitat narrativa sobre el comportament dels protons passa a segon terme i el llibre acaba sent una esplèndida exploració de la condició humana.