Condemnats i elegits a la vora del Mississipi

Homes amb un sol braç, nois guerxos, nenes lletgíssimes, noies amb cames de fusta i discos solars que cremen dalt del cel: tot són o podrien ser representacions del sagrat, punts on conflueixen la naturalesa i la gràcia divina, però sobretot són personatges o elements d’alguns dels contes més eixuts, descarnats i inoblidables que ha donat el sud dels EUA, els contes de la gran Flannery O’Connor (1925-1964). Va ser una escriptora catòlica de l’estat de Geòrgia, que vol dir una persona de confessió minoritària envoltada de fervents protestants. Ella es lamentava que no sabia per a qui escrivia, o si tan sols ho feia per a algú. Sort que no va defallir! Estava convençuda que escrivia per identificar el misteri de la Gràcia: “He descobert, llegint la meva pròpia obra, que el meu tema principal és l'acció de la Gràcia en un territori dominat en gran part pel Dimoni.” Podem parlar del dimoni o del crim que va suposar l’esclavatge i després la perllongada discriminació racial com el pecat original d’una terra que va quedar tenyida de sang i poblada de fantasmes per sempre més, uns fantasmes que segur que van habitar les ments d’alguns dels genis més grans de la literatura en anglès nascuda a la vora del Mississipi: Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty o Truman Capote, a més de Flannery O'Connor.

Les històries de Flannery O’Connor són cruentes, inesperades, brusques i, de sobte, enlluernadores. Retraten de forma implacable la naturalesa humana més profunda i la realitat d’un país miserable i criminal, amb personatges que sempre estan mal asseguts, torts, incòmodes o posats del revés, a punt de cometre algun delicte, com si no poguessin estar ben assentats sobre la Terra, en part perquè són coixos, vells, cecs o tot això alhora, i en part perquè estan condemnats a ser àngels o dimonis. Amb una fe indestructible en l'escriptura, en la bondat del fet d'explicar històries, l’escriptora malalta que va ser sempre O’Connor (se li va diagnosticar lupus, la mateixa malaltia que al pare, que havia mort jove) escrivia segurament enfebrada, il·luminada, i per això aconseguia aquests moments d’autèntica revelació místico-religiosa –o literària– com poden ser el final arxiconegut del conte que titula el recull, en què un delinqüent famós no dubta ni un instant a rebentar el cap a trets a una àvia, o l’escalada de tensió en una granja on arriben tres nois desarrapats. Un cercle en el foc és un conte sense esperança, en què el Mal triomfa sobre el Bé, però amb instants de lluminositat –com quan “el sol centellejava als seus cossos llargs i molls” abans que els cossos dels tres nois es disposin a incendiar-ho tot– que justifiquen cada minut de lectura que s’hi dedica.

És un autèntic luxe disposar d’una nova traducció d’aquests contes: n’existia una edició més àmplia, però ja estava descatalogada, i el que ha fet Marta Pera amb la llengua, que és intentar reproduir la parla plena d’incorreccions de la majoria dels personatges, és encomiable, i ajuda a traslladar-nos a la terra inhòspita que devia ser el sud dels Estats Units a mitjans del segle XX. Catifa vermella per a aquest llibre!