Quan el compromís amb la veritat et pot costar la vida

Hi ha periodistes servils i covards que sacrifiquen el rigor deontològic a l’obediència als seus superiors o a les consignes del partit de torn que els paga o els alimenta (i els diu el que han de dir) i hi ha periodistes que miren de fer la seva feina amb honestedat i rigor, que intenten pensar i escriure esquivant el partidisme, el gregarisme, la ideologia de pilot automàtic i la comoditat. I, després, hi ha periodistes que són autèntics herois, que han de treballar en contextos ominosament hostils en què la llibertat de premsa és amenaçada i vandalitzada diàriament, periodistes que es juguen la vida si gosen dir la veritat o plantar cara als abusos dels poderosos (líders polítics, màfies, empresaris) i explicar la realitat tal com és.

Aquest és el cas de Ielena Kostiutxenko (Iaroslavl, Rússia, 1987) i de tots els periodistes que han passat per la redacció del Nóvaia Gazeta, un setmanari fundat el 1993 que sempre va ser molt crític amb el règim de Vladímir Putin i que va ser considerat l’últim baluard de la premsa lliure russa fins que va ser clausurat l’any 2022 per ordre governamental per com informava sobre la invasió d’Ucraïna. Kostiutxenko, que va haver de fugir de Rússia amenaçada de mort (en una ocasió va estar a punt de morir enverinada), viu exiliada a Berlín.

Mentre llegeix El meu país estimat. Cròniques d’un país perdut, el recull de cròniques, reportatges i textos autobiogràfics que La Segona Perifèria acaba de publicar en català en una traducció del sempre fiable Miquel Cabal Guarro, el lector no pot deixar de pensar i de sentir que darrera de totes i cada una de les paraules de Ielena Kostiutxenko hi batega un compromís admirable i gairebé suïcida amb la llibertat i la veritat. Després de pensar això, el lector també pensa que els periodistes covards i servils de l’Occident benestant són una de les peces més podrides del nostre sistema i que els bons periodistes d’aquí són, purament i simple, dignes professionals, i que només faltaria que no ho fossin.

Panoràmic i detallista

En conjunt, El meu país estimat fa un efecte impressionant de mosaic alhora panoràmic i detallista, capaç de donar una visió global de la Rússia de Putin a partir de posar el focus sobre aquells esdeveniments que han sigut silenciats o distorsionats per la veritat oficial (catàstrofes ecològiques provocades per la cobdícia i la negligència humanes, el segrest massiu de l’escola de Beslan i la manera mortífera i immoral com el resolgueren les forces policials russes...) i sobre aquells ciutadans que el sistema margina, reprimeix, esclafa o fa desaparèixer. La nòmina de víctimes és abundant i variada. Hi ha des d’homosexuals fins a membres de les tribus mil·lenàries absorbides i en procés d’assimilació per l’imperi rus, passant per mares de víctimes d’atemptats, orfes, joves sense esperança, prostitutes, dissidents ideològics, activistes pels drets humans, ciutadans que viuen lluny de les grans ciutats a qui el centralisme autoritari condemna a una perifèria existencial, vídues de soldats morts en combat a qui no permeten enterrar els seus éssers estimats... Coratjosa i implicada, Kostiutxenko els dona veu a tots, i ho fa amb una prosa vívida, musculosa i frontal, plena de frases que combinen informació i expressivitat.

Complementant la mirada cap enfora i cap als altres, hi ha els textos autobiogràfics, en què Kostiutxenko es despulla. Són singularment memorables. Per exemple, el text en què conta la seva devoció per Anna Politkóvskaia (periodista icònica de la Nóvaia Gazeta, assassinada el 2006) o el relat (romanticisme emocionant i dissidència arriscada) en què explica el seu lesbianisme. O, també, el text que conta, cruament, la complicada relació amb la seva mare, una nacionalista russa que es creu tota la propaganda oficial. És un text que a Camus li hauria encantat. Particularment esgarrifós és l’article que fa recompte dels periodistes de la Nóvaia Gazeta assassinats al llarg dels anys, les fotos dels quals presidien la sala de reunions de la redacció: pell de gallina. El meu país estimat és el llibre d’una dona valenta que escriu molt bé i que té claríssim quina és la funció del periodisme.