BarcelonaFa poc vaig participar en la presentació online de la primera, i magnífica, traducció catalana d’un autor que a Rússia és un clàssic i aquí, en canvi, no el coneix ningú. Es tracta de Ievgueni Xvarts (1896-1958), de qui Nina Avrova i Joan Casas acabaven de traduir tres obres teatrals: El drac, Un miracle ordinari i L’ombra. M’havien demanat que fes cinc cèntims de la vida de l’autor i en triés una foto. En vaig escollir una en què Xvarts abraçava un gat esplendorosament pelut i semblava haver-se encomanat d’una certa indolència felina. Joan Casas, que havia de parlar després, va dir que la foto esqueia a l'ocasió, perquè en la història que explicaria ell també hi hauria un gat. Com a bon home de teatre, va saber crear suspens.

En arribar-li el torn, Casas es va centrar en l’obra més emblemàtica de Xvarts, El drac, estrenada a Moscou el 1944. Disfressada de rondalla, és una sàtira divertidíssima que se situa en una ciutat esclavitzada per un drac, a qui cada any sacrifiquen una donzella. Lancelot, el cavaller que hi va per matar la fera i alliberar el poble, s’adona que a la gent ja li agrada estar sotmesa. Fins i tot la donzella de torn es pren la mort com un honor: li fa il·lusió que durant uns dies tothom dugui dol per ella i a tot arreu es venguin uns brioixos anomenats Pobra Noia… L’al·lusió a l’estalinisme era evident. No és estrany, doncs, que l’obra fos prohibida just després de l'estrena i no es reestrenés fins al 1962.

Del G.A.T. al G.O.S.

Pel que fa al felí promès, va resultar que era un gat amb majúscules. És a dir, un G.A.T.: Grup d’Acció Teatral. Una companyia de teatre independent de l’Hospitalet de Llobregat, el poble natal de Casas, que el 1976 va estrenar, per primera i última vegada a Catalunya, l’obra més cèlebre de Xvarts, traduïda al castellà per José Fernández Sánchez i adaptada per Juan Antonio Hormigón, un director saragossà d’orientació brechtiana. Casas s’havia encarregat de triar la música per a El dragón i havia compost alguna peça original i tot. L’il·lustre hospitalenc va precisar que l’estrena s’havia fet a la Casa de Reconciliació de Can Serra, “un local, construït pels mateixos veïns del barri, que servia alhora de parròquia i d’escola d’adults, així com de centre de reunió d’una bona part de les organitzacions clandestines sindicals, polítiques i d’objecció de consciència del barri i de la ciutat”. Abans d’actuar, el G.A.T., una colla d’actors aficionats amb vocació de professionalitzar-se, hi muntava un escenari portàtil, que desmuntava en acabat.

Quina llàstima, pensava jo, que no s’hagi conservat cap vídeo d’aquelles representacions, que devien ser un prodigi d’entusiasme i autenticitat. El G.A.T. actuava en castellà perquè s’adreçava “a un públic en bona part emigrant que no havia tingut cap possibilitat d’aprendre la llengua del país.” Tant de bo el Xvarts català també trobi una companyia que aposti per ell, encara que es digui, què sé jo, Grup d’Observadors Silenciosos (G.O.S.). Mentrestant, representat per la imaginació particular de cada lector, el text de Xvarts-Avrova-Casas funciona de meravella.