Clarice Lispector i els límits del llenguatge
'Aigua viva' és un monòleg amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut
BarcelonaAmb traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor publica en català Aigua viva, una de les grans obres de Clarice Lispector (1920-1977), escriptora brasilera nascuda a Ucraïna. Aigua viva és un poema en prosa –amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut, present i absent alhora– que malda per captar l’ara i l’aquí o, el que és el mateix en Lispector, per viure els límits del llenguatge a través de la música i de la pintura.
El monòleg interior narrat i fragmentari que és Aigua viva comença amb la veu poètica confessant que té por. Por de la pàgina en blanc, de les possibilitats infinites, por d’abandonar el present continu que la manté viva, com l’aigua corrent, que no és mai la mateixa com deia Heràclit, por de lliurar-se. Davant la tasca impossible de captar l’instant –en concret, "la quarta dimensió de l’instant"–, l’autora viatja al seu propi interior i n’obté una descàrrega. Transforma aquesta impossibilitat existencial dirigint-se a un tu que un dia li va dir que l’estimava. Una confessió fonda, un cant a l’infinit, una pintura feta d’ombres i grutes, acatant, oh paradoxa, que el seu pensament és inventat i que no creu en ella mateixa. Per a Lispector, viure és incòmode i l'única sortida és l’amor. Enmig d’una atmosfera abstracta com la de la seva pintura, la veu poètica és torrencial, obsessiva, improvisada, adjectius que en cap cas es poden aplicar a Aigua viva, un llibre endreçat i zero desmesurat. Lispector hi exposa una filosofia pròpia, una visió vehement de la vida amb coherència sòlida: voler apoderar-se de l'"és" de la cosa.
Viure l'instant i la seva incògnita
Aigua viva no té cap trama argumental, com és essencial en la literatura de Clarice Lispector. El monòleg es dirigeix a un tu que fluctua, però que es focalitza en el desig de la veu narradora per autoconèixer-se. Som davant d’una suma de sensacions que van des de la frustració fins a un tractat de flors, un exercici d’estil amb l’objectiu d’abstraure les percepcions de la imatge. La narradora salta de la pintura a l’escriptura per viure l’instant i la seva incògnita, per no dependre ni de la connotació unidireccional ni el contorn clar. Miralls i miratges. Potser per aquesta intensitat innata en Lispector, la meditació sobre la naturalesa de la vida, el temps i la creació és un dels regals d’Aigua viva, la reflexió obstinada sobre l’escriptura, l’art i la cultura i sobre l’època i el context en què s’inscriu, el Brasil dels anys 60 i 70: "Vull posseir els àtoms del temps".
Lispector proposa que l’única manera d’expressar la intimitat és a partir d’un llenguatge i d’una forma alternativa, la qual cosa implica la recerca de la presó que representa el llenguatge. El jo que enregistra els fets a Aigua viva juga amb totes les formes de la veritat i la biografia, però al mateix temps les rebutja i, per tant, repudia la veritat. Clarice Lispector ens avisa que no som davant d’un llibre per llegir a peu dret al metro, però ella ho diu amb el talent dels escriptors més brillants: "Això que t’he escrit és un dibuix electrònic i no té passat ni futur: és simplement ara".