Cézanne i Zola, una amistat enemistada

Podem pensar que els veritables amics deixen empremtes més que cicatrius, però llegint la correspondència al llarg de 30 anys entre el pintor Paul Cézanne (1839-1906) i l’escriptor Émile Zola (1840-1902) les coses no semblen tan simples. L’amistat, fràgil com la vida, no deixa de ser, sovint, un pur misteri. Gràcies al magnífic volum que ha publicat L’Art de la Memòria Paul Cézanne - Émile Zola: Correspondència podem seguir el rastre d’aquella meravellosa amistat estroncada per la literatura.

De les moltes cartes que Cézanne va escriure al llarg de la vida destaca el seu intercanvi amb Zola, un carteig que comença a la dècada del 1850, quan el jove Émile abandona Ais de Provença -on havia arribat amb 3 anys-, per anar-se’n de nou a París. Les vides fascinants de Cézanne i Zola, com solen ser les dels grans artistes, revelen amb el pas del temps el seu rostre veritable. Zola bromejava dient que havia nascut “en el mateix bressol” que Cézanne. Eren, si més no, companys inseparables d’escola, juntament amb Baptistin Baille, que també treu el cap en aquesta correspondència. Però el temperament, la personalitat i les formes de Paul i d’Émile no podien ser més diferents. Cézanne era un ésser rude, indòcil i, de vegades, frívol. Zola, en canvi, era tot el contrari: educat, tranquil, madur i equilibrat. Tanmateix, l’autèntic protagonista d’aquesta correspondència és Cézanne, especialment en les cartes de joventut. Unes cartes iròniques, ingènues i festives, saturades de jocs lírics, d’anhels, dubtes i esperances, tot imaginant el futur fent una vida artística pura i plena d’èxits. L’èxit, però, només arribaria a Zola; la puresa, en canvi, seria per a Cézanne.

La metamorfosi del talent

La metamorfosi del talentEn les cartes de maduresa hi trobem un altre Cézanne, molt canviat, ple de preocupacions econòmiques i familiars -amb un fill d’Hortense Fiquet, la seva amant, amb qui acabaria casant-se-, capbussat en les seves infatigables investigacions pictòriques i a la recerca obsessiva d’un estil propi. Ja no hi veiem aquell Paul alegre, frívol i despreocupat, sinó que hi trobem un ésser entotsolat, agraït i amigable, que sovint demana favors i diners a Zola, el qual ja s’ha forjat una reputació com a crític d’art i novel·lista. El cert és que Zola apareix com un excel·lent company, sempre disposat a ajudar el seu amic. Les cartes manifesten, sens dubte, un gran afecte i una sincera camaraderia, però fent una lectura atenta hi podem detectar que la posició de Zola en relació a la pintura de Cézanne és, amb el pas del temps, cada vegada més reservada i exigua. ¿On havien quedat aquells interessos, ideals i ambicions que havien compartit en la joventut? La veritat és que les posicions estètiques de Zola, a diferència de les de Cézanne, sempre van ser més combatives que innovadores. Només cal veure la seva pomposa casa museu a Médan, que representa l’anvers exacte del que Cézanne buscava en la pintura.

Paul i Émile eren amics inseparables, però l’amistat es va estroncar quan Zola va publicar la seva novel·la més biogràfica: L’obra. El llibre és una mena d’elegia a la joventut idealista i lluitadora en la qual Zola havia militat; però la imatge del protagonista és la d’un geni dement, impotent i fracassat. I, com era de preveure, el pintor s’hi va veure reflectit. Cézanne es va sentir traït per Zola, però no només pel fet que l’hagués jutjat com a artista i hagués menystingut els principis artístics que el movien, sinó també perquè Zola demostrava una total incomprensió i manca de sensibilitat pel que feia al talent, al sacrifici vital i a l’esforç pictòric de Paul.

Cert que Zola ha esdevingut un símbol i un clàssic indiscutible, i alguns dels seus llibres se segueixen llegint bé; però el seu talent empal·lideix al costat del de Cézanne, el qual representa el veritable artista innovador, amb una visió intel·lectual i pictòrica molt superior. No és estrany que Picasso i Klee el veiessin com el seu únic mestre.

Aquesta correspondència és un llibre excel·lent per entreveure les vides oposades de Cézanne i Zola, i alhora poder comprendre el rerefons enigmàtic d’aquesta autèntica i fascinant amistat enemistada.