Cent poemes que donen l'exacta mesura del gran Seamus Heaney

Una de les poesies més conegudes de Seamus Heaney (1939-2013) és la titulada Cavant (Digging), la primera peça canònica del seu cançoner. Fill de generacions de camperols irlandesos, el jove Seamus degué ser el primer de no seguir la tradició pagesa de la família. “Entre el meu índex i el meu polze / reposa la ploma rabassuda”, comença dient aquesta poesia. I acaba talment, però amb l’afegitó d’un darrer vers: “La faré servir per cavar”. No és un tema original de Heaney: sense allunyar-nos de la tradició pròpia, podríem recordar l’insigne poeta i fangador verdaguerià (que, de fet, era ple poeta per vocació i només, si de cas, fangador per origen familiar). O, encara més, aquell prodigi de Guerau de Liost titulat Obaga de castanyers, els darrers versos del qual no em sé estar de reproduir, perquè transmeten una emoció ben pròxima a la dels del premi Nobel irlandès de 1995: “L’obaga creix a poc a poc, vencent / d’eixut i de pugó els perills. / El pare meu ja deia, fet confident el llavi, / al més gran dels meus fills: / —Para-hi esment: / aquesta obaga l’ha plantada l’avi / i tu la tallaràs.— / I jo que dic: —Ai, las! / Quin serà mon esmerç? / No us tinc enveja: / sóc l’inútil senyor que s’hi passeja / i li dedica un vers”.

Amb Cavant, Heaney va refermar les arrels i va abraçar els seus avantpassats, els seus morts. Per això cava: desenterra el passat, exhuma la llum dels anys pretèrits. El poeta no va tenir temps d’establir el corpus d’aquesta mena de selected poetry que ara es presenta en català, en una bona traducció del poeta Marcel Riera: cent poemes que donen l’exacta mesura d’un gran autor. Ho va fer la família, i el resultat el tenim ara a les mans: “Potser sense remei, la tria que en resulta és plena d’evocacions personals de les vides que vam compartir”, escriu la seva filla Catherine, en la “Nota de la família Heaney” preliminar. Diria que els bons coneixedors de l’obra de l’irlandès no hi trobaran a faltar cap dels seus títols magnes.

La dimensió memorable de les coses

En llegir la poesia de l’autor, de seguida ens adonem de la presència dels objectes, de la dimensió memorable, i fins i tot sagrada, que hi tenen sempre les coses. El sofà que ha servit com a espai de joc durant la infantesa. L’enclusa d’un ferrer que és “un altar / on ell es consagra en forma i música”. La galleda plena d’aigua en què una parella deixen caure patates pelades que revela que aquests dos no havien estat mai tan a prop. El pal de pluja que, amb el seu so líquid, ens retorna al paradís. Els objectes, sí, de contorns tan nítids (“les coses que es fonamenten en les seves formes”): una bomba d’aigua, una dinamo de bicicleta que és com una patata... Sempre aquest aliment de la subsistència (als joves poetes que, en la dècada dels seixanta, seguien la lliçó, entre altres, de Patrick Kavanagh, se’ls va anomenar, amb un gest de menyspreu, potato poets)!

Heaney és un poeta confessional d’una manera ben diferent de la que imposà Robert Lowell amb la seva poesia. L’irlandès li dedica una bella elegia: “Vas trobar el fill en mi / quan et vas acomiadar / sota la capçada del llorer / ran de la porta a Glanmore”. La seva poesia no és fàcil, malgrat que sovint les anècdotes semblen familiars, i són protagonitzades per noms de paisans a qui va immortalitzar (si hagués estat català, hauria omplert els seus versos de noms entranyables com Ester, Esteve o Montserrat). El poema El metro és una recreació òrfica animada per una parella d’enamorats, i també s’hi esquitlla el record del conte de Hansel i Gretel: “les vies molles / pelades i tibants com jo, l’atenció posada / en les teves passes que em segueixen i maleït si miro enrere”. Revela, com tantes altres composicions de l’autor, l’habilitat de relacionar diversos pretextos per fer-ne un sol corrent, compacte, de significació. D’altra banda, el poeta no defuig la qüestió política: el nom mateix, Seamus, és un segell del catolicisme irlandès. El cèlebre Marques rememora aquell esforç per delimitar un dins i un fora: les “quatre jaquetes al lloc dels quatre pals de porteria” que uns vailets futbolistes col·loquen al camp, “el cordill ben tes per marcar el perímetre dels fonaments d’una casa”... O, si no, un bastó –l’ombra de la presència del pare (el títol del poema, la data de la seva mort): “Camins perillosos. / Però amb el bastó del meu pare / enguany plantaré cara al gel”. Goig de versos forjats en l’experiència i en la memòria!