És sabut que un dels elements més subversius de l’Enciclopèdia de Diderot i companyia va ser organitzar la realitat per ordre alfabètic. Més enllà de la ideologia o les idees noves que poguessin traspuar algunes veus i l’esperit general de l’obra, el fet que les eines del camp i les dinasties dels reis, els oficis artesanals i els símbols de l’Església fossin explicats sense jerarquies, només aplicant el criteri alfabètic, va ser una bomba per al cos polític, mental i moral de l’Antic Règim. Se sabia d’abans, però els il·lustrats ho reafirmaren: la mirada moderna es caracteritza per observar-ho tot amb la mateixa curiositat i el mateix interès.

La mirada del Josep Maria Espinàs que amb trenta anys i escaig va escriure Combat de nit era absolutament moderna. Dir que és una novel·la que retrata el món professional i personal dels camioners en l’Espanya de finals dels 50 és exacte, però superficial. Espinàs focalitza la història en dos personatges: el Pep Martí, de 40 anys però ja cansat de quasi tot, i l’Eusebi, encara jove i sense càrregues íntimes ni domèstiques. En la línia del realisme stendhalià o del reporterisme anglosaxó de l’època, ens mostra la seva rutina: les hores al volant, les converses dins la cabina, les aturades en fondes i bars, les expectatives, l’amenaça de la son, les revisions rituals del vehicle, les supersticions...

Però tot això només configura l’escenografia. Conscient que la vida tan singular que porten els camioners a causa de la seva feina els converteix en unes persones especials, encadenades a una professió de risc i desarrelades per culpa de les hores interminables que passen a la carretera, Espinàs converteix la història dels seus protagonistes en el pretext per relatar els malestars d’una època grisa i difícil i, sobretot, per mostrar les ànsies, les pors, els desencisos i els neguits constitutius de la condició humana.

Neorealisme i existencialisme

Sé que tot plegat sona grandiloqüent i que no hi ha res que la literatura de l’Espinàs rebutgi amb més fermesa que la grandiloqüència, però és que, justament, una de les grans virtuts de la novel·la és la manera com amb frases naturals, lacòniques i directes, amb pensaments despullats, creïbles i punyents, l’autor explora pors abismals, conta vides nobles però tristes i crea una atmosfera existencialment densa, sovint taciturna i de vegades lúgubre. Les referències a la solitud dels camioners, per molt que vagin acompanyats d’un ajudant, i la convicció inquietant que en qualsevol moment i en qualsevol indret pot passar una desgràcia, amaren tota la novel·la i la cobreixen amb un vernís ominós.

Publicada originàriament el 1959, Combat de nit s’inscriu dins dos dels grans corrents aleshores en voga en la cultura europea. Per l’estil net, per l’aproximació documental al caràcter i a la quotidianitat dels personatges, pel desenvolupament sense estridències de les escenes i per l’ attrezzo auster, Combat de nit és neorealista. Pels neguits íntims, pel tedi fastiguejat i pels dilemes que turmenten algun personatge, així com per la dimensió simbòlica de determinades situacions, és existencialista. “No era que la cabina se li anés fent cada dia més familiar. El que passava és que tota la resta se li anava fent cada dia més desconegut”.

L’argument està muntat a partir de dos plans temporals diferents: la vida a la carretera i la crònica judicial d’un accident que va provocar una víctima. Es desenvolupa amb una fluïdesa regular i impecable, sense acceleracions precipitades ni frenades brusques. Els diàlegs, abundants, són coherents amb uns personatges que parlen per comunicar-se i que no discursegen mai. L’estil, sec i lliscant, és d’una eficàcia expressiva notable, tant quan descriu i narra els fets amb contenció com quan abraça una certa èpica viària o es deixa anar en eixutes filosofades amb unes gotes de poesia. Un exemple és aquesta frase plena d’una esperança impossible: “Seria bo que la carretera, després d’un revolt, anés a sortir també a un altre món”. La reedició de Combat de nit és una excel·lent notícia.