La carnalitat dramàtica de Tennessee Williams

Transcorreguts més de setanta anys des de la seva estrena, Un tramvia anomenat Desig té alguna cosa que encara ens atreu, més enllà dels defectes i les caducitats de l’obra de Tennessee Williams. No debades Woody Allen s’hi ha inspirat per escriure la que és -de moment- la seva darrera pel·lícula estrenada, Wonder Wheel, on ens presenta una actriu extraordinària encarnant una neurastènica extraordinària en un ambient decadent i pansit on es troba completament fora de lloc (de fet, Blue Jasmine ja era una mica el mateix). Ja ho havia fet el Hollywood clàssic: les tres actrius que interpreten les tres obres més famoses del Williams cinematogràfic -Vivien Leigh, Elizabeth Taylor a La gata sobre la teulada de zinc i Ava Gardner a La nit de la iguana - potser no eren grans actrius -sens dubte no tan bones com Kate Winslet-, però tenien una presència que impregnava l’obra de principi a fi. Perquè Un tramvia..., a part de les samarretes suades de Marlon Brando i la seva presència lasciva i animal, és sobretot el personatge de Blanche Dubois, un emblema com n’hi ha hagut pocs de la decadència del sud dels Estats Units, de la dificultat de passar dels valors heroics i cavallerescos basats en les novel·les de Sir Walter Scott -en la definició de Mark Twain- al capitalisme pur i dur bastit sobre la llei del més fort que encarna Stanley Kowalski -el personatge de Brando- a l’obra.

La pobra Blanche arriba a casa de la seva germana, que viu a Nova Orleans i està casada amb aquest treballador polonès que és Kowalski. Blanche fuig: fuig de la ruïna que és el sud, de la pèrdua de la seva casa familiar, dels problemes amb l’alcohol, dels comptes pendents amb la llei a causa de la seva afició als noiets menors d’edat, del passat, de si mateixa. Va a la ciutat perquè no li queda res més, ha fugit “de sota un sostre amb goteres per anar a parar sota un altre que també en tenia..., perquè hi havia tempesta..., tempesta a tot arreu, i jo estava... atrapada al mig de la tempesta”.

Lluitar i maltractar

El que es troba no és exactament el que esperava, perquè la seva germana no s’ha casat precisament amb un cavaller, sinó amb un home tosc, mal educat i que creu en la màgia del sexe com a solució als problemes de la parella (les “coses que passen entre un home i una dona a les fosques”). Però com diu Blanche en un moment de lucidesa: “No és exactament un home dels que saben apreciar el perfum de gessamí, però potser és el tipus de sang que necessitem per barrejar amb la nostra”. I tot i que més endavant ho matisa dient de Stanley que “té alguna cosa d’infrahumà... com si no hagués superat l’estadi anterior a l’home”, sap que és el futur, algú que sap competir a la selva urbana, que no té por, que és capaç de qualsevol cosa per defensar el que és seu. I Williams no se n’està de portar les situacions al límit. L’home nou urbà és un lluitador, però també un maltractador, capaç de violar i de tenir els rampells més violents si algú gosa discutir-li el seu paper de rei del castell.

Llegida avui en dia, el millor d’ Un tramvia..., i en general de les obres de Williams, és la seva manca de límits a l’hora de plantejar el drama, la capacitat per portar els personatges fins al final, de deixar-los tanta corda que se’n surtin com a persones o acabin penjant-se amb la seva llibertat. La seva correcció política és zero, i potser per això, després de tant de temps de ser escrita, aquesta tragèdia conserva una carnalitat que tan bé va saber portar al cinema Elia Kazan i que ara llegim en una magnífica traducció que hem d’agrair a Joan Sellent.