Carlota Gurt (Barcelona, 1976) és literatura i coratge en expansió permanent. Ja ho demostrava al recull de contes Cavalcarem tota la nit (Premi Mercè Rodoreda de 2019) i a la novel·la Sola (2021), i ho torna a confirmar amb Biografia del foc (Proa), sens dubte la seva millor obra literària, un compendi de catorze contes que Gurt ha mirat d’escriure des d’una necessària distància emocional perquè toquen temes que cremen, moments de fragilitat, d’incertesa i vulnerabilitat, com ara el retorn a Barcelona, una mare amb Alzheimer (la pèrdua d’identitat), un divorci traumàtic com tots (una amputació) i una nova relació amorosa. La ironia tràgica de Gurt és el filtre pel qual la lectura de Biografia del foc es fa més amable del que podria haver estat sense aquesta combinació de tons narratius i de sentit de l’humor marca de la casa. La catàstrofe, l’angoixa, la impotència que impregnen el llibre no s’han de llegir, en cap cas, com un mer vòmit d’autoficció. Gurt no es mira el melic: s’abstreu, parla de tothom partint del que sap i, per damunt de tot, crea llenguatge: "La literatura ha de tenir valor per si mateixa: no per l’autor que hi ha al darrere".

Biografia del foc comença amb un consell doble important: "Jo de tu llegiria els contes per ordre i no més de dos seguits". Per tal de fer aquesta ressenya he fet cas a l’autora, amb la qual he trigat el triple que amb les altres. Però realment he entès que els relats de Gurt s’han de llegir tal com estan endreçats dins el llibre perquè "els ecos que et provoquen són diferents" i que llegir-ne més de dos pot empatxar el sistema emocional del lector per la intensitat tant d’un llenguatge directe, radical i creatiu com per unes temàtiques quotidianes que sumen angoixes i que cal dosificar. D’aquí l’aparició massiva tant d’ocells, "petits dinosaures" –com a símbol de les fragilitats humanes permanents, d’aquesta incertesa universal en majúscules que protagonitza el llibre–, com de vehicles –un somni recurrent de l’autora que ella mateixa interpreta com les possibilitats de rutes vitals, les decisions a cegues que hem de prendre a cada maleït moment–. L’últim conte, Bales de palla, és el resum perfecte de tot el llibre: és la idea contemporània de l’ésser humà fet de fragments que va perdent al llarg del camí. La palla es crema i alimenta els animals, i això és fructífer. Gurt té clara la distància mental que separa el paisatge natural de l’Empordà de la ciutat de Barcelona ("el sistema cardiovascular d’una civilització anèmica"). El llenguatge metafòric i poètic combinat en dosi exacta amb la llengua esmolada de Gurt és de matrícula d’honor.

Hi ha un rerefons interessant, als relats de Biografia del foc. ¿La fragilitat de l’enamorament o la necessitat de dosis de dinamita per carregar-se’l? Les relacions amoroses –que val més que fracassin "al cap de pocs mesos que no estar-se quinze anys fracassant a càmera lenta"– són un dels temes clau que lliguen aquests deu moments vitals d’un llibre que destaca per ser, entre moltes altres coses, un monument a la llengua catalana (el conte on la filla d’uns pares separats es compra un diccionari de sinònims és magnífic): "Destruir és una manera de crear". Ikea com a filosofia de vida, diu el conte Hokkaido. La tesi de Biografia del foc és que el món es torna senzill quan redueixes els elements que el componen. El problema és que aquesta idea es barreja amb les "decepcions rebregades" i els "penediments per estrenar" que s’incrusten sols a la condició humana. Biografia del foc és una crònica postpandèmica sobre la incertesa, com la nena a qui regalen un tanc de joguina i decideix viure-hi a dins, però la conclusió és preclara: "En el fons tots els tancs són de porcellana".