La publicació el 2015 de La resistència íntima va merèixer el reconeixement de públic i crítica, amb premis tan rellevants com el Ciutat de Barcelona i el Nacional de Ensayo. Tres anys després, Josep Maria Esquirol hi torna amb un nou assaig filosòfic, aparegut simultàniament en català i castellà, en una mostra de l’expectació assolida. La penúltima bondat no decebrà els seus seguidors més fidels, ja que, fins a cert punt, és la continuació lògica de la mirada del pensador penedesenc sobre la filosofia de proximitat.

Caducats els grans projectes filosòfics omnicomprensius, les taules de novetats ens ofereixen treballs marcats per la recerca de respostes als reptes de la quotidianitat més propera. Dins d’aquesta dinàmica, res ens és més íntim que la mateixa vida humana, sacsejada per un present d’incertesa, d’individualisme, d’immediatesa tecnològica i de pèrdua. Amb el present díptic, s’aprofundeix en la cerca de l’essència d’allò que ens fa (encara) humans i sensibles.

En línia amb altres autors com Pierre Rosanvallon (autor de La sociedad de los iguales, RBA, 2012), Esquirol destaca la fraternitat com a clau de volta del famós lema revolucionari francès i hi aprofundeix per caracteritzar-la com el tret distintiu de la humanitat mateixa. Davant la certesa de les pròpies limitacions i de la llunyania o inexistència d’un paradís perdut, ens descobrim vivint als marges, a la intempèrie dels afores. Una precarietat accentuada, un pèl apocalípticament, quan es descriu el present com “un avui degenerat ja des de trenc d’alba”. Aquí, fora dels límits de la plenitud, la vida humana només és possible gràcies a la generositat: “La bondat de les accions d’unes persones envers unes altres [...] és l’esperança del món”. La reivindicació desacomplexada de la bondat, necessàriament activa i despresa, resulta especialment suggeridora i, alhora, perillosa, en acostar-se en algunes expressions als arguments de l’autoajuda que ho fien tot a les abraçades i l’afecte per arreglar el món. Conscient d’aquest abisme, Esquirol s’envolta d’un més extens i poblat món de referències filosòfiques, de clàssics com Nietzsche i Francesc d’Assís fins a pensadors actuals. Aquest reforçament de l’ordit crític respecte a l’anterior obra s’intenta compensar amb una prosa un pèl preciosista.

Els afores són per definició possibilitat i, alhora, indefensió. Tot i que existeix la temptació de la inhumanitat, és també l’espai propici per a l’hospitalitat, per a l’acolliment, per a la interdependència: “La vulnerabilitat humana en el desert demana protecció”. La bondat esperona l’acció per damunt del dèficit “de paraules acollidores per curar”. Per això es congratula Esquirol de l’existència de persones que, “amb la seva manera de ser, curen les ferides del món”.

L’aposta per la sensibilitat no es contraposa a la dimensió racional humana. Per a l’autor, “no cal edulcorar la intel·ligència amb la dimensió emocional perquè ja de per si el sentir és intel·ligent”. Aquesta reivindicació el porta a una distinció entre pensament, entès com a creació i acció, i coneixement, llegit en un sentit més pragmàtic i passiu. Esquirol denuncia com aquest últim s’hauria anat imposant, tot prioritzant l’individualisme, la fatalitat i el cientifisme. La crítica no és nova i se suma a altres pensadors que, arran de l’auge de les noves tecnologies, veuen amb prevenció la suposada deshumanització de la ciència i, sobretot, de la tècnica.

Per contrarestar aquesta deriva (in)humana, La penúltima bondat contraposa la recuperació de “la vida que estima, la vida que pensa”, però també una revalorització de l’espiritualitat i fins i tot de la mística, en sintonia amb el recent Àngels i robots de Jordi Pigem (Viena, 2017). Tot i un cert excés caricaturitzador (“La ciència no pensa”), la moció contra l’anomenada tecnociència permet una definició més enriquidora, activa, sensible i humana de l’acte de pensar i, per extensió, de l’ésser humà. Així, potser en comptes de reiterar el sàpiens, seria més ajustat parlar de l’ Homo sapiens sensibilis.