Beure alcohol és una activitat molt seriosa

BarcelonaBeure és una activitat molt seriosa, des de sempre associada a la filosofia. Ho escrivia Ricardo Piglia en els seus fantàstics Diarios de Emilio Renzi, i ho podria subscriure Lawrence Osborne, autor de Beber o no beber (Gatopardo Ediciones). Alcohòlic com ja ho van ser els seus pares, aquest antic crític de vins de la revista Vogue i col·laborador del New York Times relata en aquest llibre les seves desventures per aconseguir prendre una copa a qualsevol preu, ja sigui un gintònic de 40 euros a la luxosa Town House Galleria de Milà o una ampolla de xampany dolent a Masqat (a l’abstemi Oman) una nit de Cap d’Any amb la seva amant italiana.

Però aquesta no és una història frívola tot i que pugui semblar-ho. Darrere cada glop d’Osborne i de les seves mans tremoloses hi batega el debat sobre la celebració o la condemna de l’alcohol com a tret distintiu –i definitori– d’una cultura. El contrast entre algú com ell, que sap descriure com ningú un gintònic i té un paladar entrenat en tots els matisos del vodka, i els joves de Jakarta que consideren l’alcohol "una malaltia de l’ànima", un beuratge que ens priva del nostre estat de consciència normal i que ens impedeix, per tant, accedir a Déu. El xoc, en definitiva, entre Orient i Occident.

Tot el que devem a la química de l'alcohol

Perquè d’això va en el fons el llibre d’Osborne. De la incomprensió entre dos mons a través de la seva relació amb la beguda. “Per als musulmans, l'occidental es troba en un estat constant, si bé inadvertit, d'embriaguesa”, conclou l’autor d'El turista desnudo, que subratlla que "bevem des del final de la nostra infància fins a la nostra mort, sense abstenir-nos-en –gairebé mai o mai– ni tan sols una setmana, el temps necessari per eliminar de la nostra sang les últimes traces d'alcohol”.

Amb la seva odissea etílica per Beirut, Jakarta, Masqat, Dubai i Islamabad descobrint bars semiclandestins on els clients es juguen la vida per prendre una copa –hi sovintegen els atacs del fonamentalisme–, Osborne busca entendre de quina manera una cultura pot convertir l’alcohol en una representació del diable, però el viatge s’acaba convertint en la millor escola per comprendre també què significa la beguda per a ell, que busca en la copa diària de les sis i deu de la tarda "la llum plena del pur estiu" que el poeta Píndar veia en Dionís.

"Només quan ens envolten els abstemis arribem a comprendre tot el que devem a la química de l'alcohol", apunta Osborne, que entre festes i ressaques –"boires cerebrals", les anomena ell– dispara una pregunta decisiva que ressona també en la pel·lícula Otra ronda, de Thomas Vinterberg: "És l’alcohol el creador de la màscara? O precisament allò que ens l’arrenca?"

Ell, que ha vist de prop les virtuts –com una copa després de la feina podia relaxar l'ambient entre els seus pares– i els defectes de l'alcohol –la cirrosi va consumir el seu sogre–, continuarà alçant el seu got cada tarda, buscant sortir "de l’avorrida tristesa bidimensional de l’ésser humà" i acostar-se una mica a través de la dopamina a "les mosques de la fruita borratxes i els gossos feliços".