bell hooks, la professora que ensenyava a transgredir

Si la paraula interseccionalitat –tan necessària– ha vingut per quedar-se, és gràcies a pensadores com la nord-americana bell hooks (1952-2021), que va escollir escriure el seu nom de ploma en minúscula per domesticar el seu ego, encara que la paraula domesticació no escau gens a aquesta dona negra i rebel que va fer de la llibertat la seva bandera.

bell hooks procedia del sud de l’apartheid i va créixer en una família humil. En aquell context, va entendre aviat que l’aprenentatge era la seva manera de combatre la colonització racista blanca i des de ben jove va decidir plantar cara al que ella anomenava “el patriarcat capitalista supremacista blanc”. Va fer la tesi sobre Toni Morrison, es va dedicar a la docència universitària i va deixar empremta en universitats tan rellevants com Yale (al departament d’Estudis Afroamericans) o Stanford (al departament d’Estudis de les Dones). Lluny d’exercir la docència de manera convencional, va ser un d’aquests docents compromesos a l’estil del que interpretava Robin Williams a El club dels poetes morts.

Ensenyar a transgredir és un recull d’articles que bell hooks va publicar fa tres dècades –quan feia més de vint anys que ensenyava– amb l’objectiu de convidar a renovar les pràctiques pedagògiques. “Durant els anys que he sigut alumna i professora, els professors i les professores que m’han inspirat més són els que han tingut la valentia de transgredir els límits que confinarien cada estudiant a l’aprenentatge memorístic i de l’estil d’una cadena de muntatge”, ens diu aquesta pensadora que, mancada de referents, es confessava influïda per pedagog brasiler Paulo Freire, que la va ajudar a abordar l’ensenyament com una pràctica de llibertat i de conscienciació, basada en el diàleg i la interacció. Aquest enfocament li va valdre “renunciar al reconeixement immediat de l’èxit de l’ensenyament i acceptar que els alumnes potser no apreciaran de seguida el valor de mantenir certs punts de vista”. Per sort, el seu concepte de l’aprenentatge és molt més global i no es redueix al que succeeix a les aules. “Manifesto el pensament i la pràctica feminista allà on vaig. Quan em demanen de parlar en una universitat, busco altres llocs o responc als que m’han convidat que puc oferir les riqueses del pensament feminista a tothom”.

Canviar la direcció de la vida dels alumnes

Com a feminista, el seu pensament s’emmarca en l’esforç de les dones negres i racialitzades de desconstruir la categoria dona, que no només ve donada pel reconeixement de gènere, sinó que està travessada també per la raça, la classe social... Una amplitud de mires abans impensada que va fer donar un tomb radical a la teoria feminista hegemònica. Com a docent, parla des de la convicció que qui ensenya pot canviar la direcció de la vida dels alumnes perquè les aules són llocs de possibilitats, com ens diu al final d’aquest llibre.

Més enllà de la seva proposta pedagògica –engrescadora i convincent–, el que més destaca de hooks és la seva capacitat de comunicació: deia que la teoria que no es pot comunicar en una conversa corrent no serveix de res i es va dedicar sempre a fugir de les formes acadèmiques convencionals per ser més inclusiva. Es dolia que la gent confongués “la falta de formalismes tradicionals amb la falta de serietat” i que “els professors que estimen els alumnes i que són estimats continuen despertant recels a la universitat”. Però, carai, quina sort va tenir l’alumnat de bell hooks! Sara Ahmed, contràriament, va abandonar l’acadèmia farta del seu constrenyiment, que també podrien anomenar estrenyiment.