Després de sis anys de silenci narratiu, la tornada a la novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb La ciutat i les seves muralles incertes és un motiu de celebració. El protagonista i narrador d’aquest llibre poc s’imagina que la noia de la qual s’ha enamorat està a punt de desaparèixer de la seva vida, no sense abans enviar-li una carta de comiat en plena tardor. Amb el temps i una canya, ell mirarà de buscar-la però quan la trobarà res no serà com ell pensava. Entre la realitat més palpable, la fantasia que s’escapa de tota lògica i tocs de literatura de misteri, La ciutat i les seves muralles incertes parla dels trastorns emocionals que afecten la construcció d’una identitat, dels papers invertits entre la persona i la seva ombra (el subconscient, l’alter ego), d’autoconfinament i de les possibilitats infinites de la ficció, dels llibres i de les biblioteques que els acullen, de la melancolia de la llibertat i de la filosofia oriental basada en el canvi permanent.

L’autor de Tòquio blues fa avançar la trama de la novel·la a partir de les trobades escadusseres entre dos personatges sense nom, que s’han conegut durant un concurs d’alumnes de diversos instituts. Quan es veuen, asseguts sota una glicina d’un parc o passejant per la riba d’un riu, la noia li parla d’una ciutat estranya i emmurallada, situada en un altre món. Amb el temps ella li acaba confessant la sensació que el seu veritable jo viu en aquesta misteriosa ciutat, ja que en el món real només se sent una ombra efímera i en el món emmurallat la gent viu separada de les ombres. Li confessa, també, que pateix atacs de pànic i depressió. Les ombres separades es debiliten gradualment amb el temps i finalment moren. Les persones que viuen a la ciutat emmurallada no experimenten conflictes, curiositat ni penediment, però hi falta alguna cosa: substància. Anar a l’altra banda del mur requereix determinació, fe i força física.

Per aquest motiu –i aquest és un tema crucial de la novel·la–, per convertir-se en habitant d’aquesta altra ciutat cal desprendre’s de les ombres. Ell té 17 anys i s’autoanomena Boku, que és un pronom personal utilitzat només per homes per parlar d’ells mateixos equivalent al nostre "jo". Ella, que en té 16, es fa dir Kimi, que vol tir "tu". De gran, el Boku es converteix en un Watashi, el pronom personal adult per al "jo". Té 45 anys i es fa preguntes en cadena. La més important, però, és si existeix en aquest món alguna cosa semblant a un mur entre la realitat i la irrealitat. Murakami sap que per escriure de forma realista cal incloure la irrealitat i cal tractar els dos conceptes com a equivalents.

Quietud versus transformació

Els protagonistes de La ciutat i les seves muralles incertes es plantegen el seu lloc al món. Mentre que a la primera part –basada en una narració breu homònima de Murakami publicada l’any 1980 a la revista literària Bugakukai– només hi són els dos joves i els seus contextos respectius, a la segona –el protagonista deixa la feina per a treballar en una biblioteca de la prefectura de Fukushima, fa la feina d’un "lector de somnis"– i tercera part –la trama torna a la ciutat emmurallada–, Murakami omple la novel·la de molts més personatges, moltes més capes i, en conseqüència, moltes més opcions interpretatives per part d’un lector que arriba al final amb una sensació borrosa d’irrealitat.

En la mesura que tota ciutat és un organisme viu en expansió permanent, Murakami parla a la novel·la d’una "plaga interminable" que, d’entrada, pot fer pensar el lector en la covid-19, però no: l’escriptor es refereix a una plaga de l’ànima que construeix un mur en qui la pateix. Perquè la conclusió radical de La ciutat i les seves muralles incertes és que la veritat no es troba en la quietud fixa, sinó en la transformació incessant. I, tot i que Murakami és contrari a afegir epílegs a les seves novel·les perquè en la majoria dels casos li fa l’efecte que són una mena d’aclariment, a Les ciutats i les seves muralles incertes canvia d’opinió perquè li sembla "que aquesta obra sí que demana una certa explicació". Una interpretació que comença amb l’evolució del relat des que es va publicar en format narració breu l’any 1980 i s'allarga fins a la seva reescriptura des de la base en ple confinament l’any 2020, que li ha ocupat tres anys a temps complet. Amb la sensació física d’haver estat "un lector de somnis llegint somnis antics en una biblioteca", Murakami ha escrit, segurament, la seva novel·la més moderna.